L'agenda de retallades que ens espera

Durant la campanya electoral que ens ve al damunt només sentirem promeses. Algunes més creïbles que d'altres. Cadascú pot treure les seves conclusions. Els que tenen obra de govern van un pas endavant. Poden explicar tot el que han aconseguit. Tota la resta només poder oferir expectatives. Així funciona el sistema democràtic.

La realitat, tanmateix, és òbvia. Europa està en guerra, Alemanya en recessió i estem en plena transició energètica (sense saber massa bé cap a on anem). És a dir, caldrà controlar la despesa pública si és que no es volen augmentar, encara més, els impostos.

Les organitzacions socials ja se la veuen venir, la patacada. Els electors prefereixen rebre un missatge d'optimisme i ser sincerament enganyats. Els serveis públics no podran augmentar, més aviat s'hauran de reduir. Qui sap si amb l'excepció de la seguretat i la defensa...

La població catalana està envellint. Caldran moltes residències públiques. Moltes, moltes. I no hi seran. La gent haurà de buscar solucions imaginatives per vigilar els més grans a un cost assumible. Esperem que no sigui a base de cuidadors estrangers sense papers, com sovint s'ha comentat.

La sanitat, amb més malalties mentals, es tensarà davant l'altíssima demanda dels seus serveis en torns de vint-i-quatre hores. És lògic: ningú pot quedar desatès en un sistema d'assistència universal. Sense cap filtre, el salt de l'atenció primària a l'hospitalària és permanent. I això per a tothom. Les llistes d'espera, per escurçar-se els hi caldria una quantitat de facultatius que no existeixen ara mateix.

A les escoles, les baixes del personal docent i auxiliar són permanents. La pressió social es canalitza a través dels infants i joves envers uns professionals totalment exposats. En la situació actual, ja estan al límit de les seves possibilitats. Malentesos, angoixa i nervis són una constant. L'atenció a la diversitat encara ho dificulta més. I els passadissos s'omplen de nens que no saben com tractar. El model ha tocat fons i ja no hi ha més invents disponibles.

La pobresa creix sense portar a casa un sou de més de 1.500 euros nets al mes. El cost de la vida, amb la inflació existent tot i controlada, s'endú els ingressos mensuals i cada vegada més els estalvis acumulats amb esforç i perseverança. Fugir de la dinàmica del consum és impossible per viure en societat. A Catalunya els estímuls per gastar són permanents. I així no hi ha manera d'agafar prou cabal per assumir unes mínimes inversions domèstiques.

El sector públic, el qual hauria d'estar especialment protegit tot i que sense privilegis, viu astoradament la manca de directrius clares i l'aplicació contundent del marc reglamentari. Tot són excepcions polítiques o decisions sense meditar. La darrera situació generada entre els empleats de presons és una mostra prou clara. En cas de dubte s'ha d'ajudar i potenciar els que són a la base de piràmide dels afers públics. En cas contrari, tot trontolla com ja està passant, entre la complexitat de col·lectius implicats.

Finalment, hi ha les inversions en infraestructures, l'autèntica pedra clau en el funcionament d'una societat moderna. La desinversió en 20.000 milions d'euros anuals que pateix Catalunya situa la nostra convivència en l'extrem de la degradació moral. Per això, sense un nou i radical finançament, o directament amb la independència nacional, no serà possible sortir-nos-en bé.

Llorenç Prats @llorenprats advocat 12 d'abril de 2024

 

Aturar la immigració i acceptar la diversitat

Hi ha massa prejudicis a l'hora de parlar de la immigració. I tothom hauria de ser conscient que en algun moment els seus avantpassats potser també van ser immigrants. La problemàtica dels nou vinguts és diversa i té molta relació amb la forma en què s'estableix, a què es dedica i com s'adapta.

Els partits conservadors, a Catalunya, especialment, el Front Nacional de Catalunya, ja han pres partit. I a darrera hora també Junts per Catalunya ho ha fet. Aliança Catalana, tot i les seves proclames, ho centra tot en el rebuig a la cultura islàmica i no amb una visió de conjunt dels beneficis i les febleses de la immigració.

Una visió conservadora, de centredreta, indica, com passa arreu d'Europa, que la immigració s'ha de regular bé i establir-hi uns límits clars. També planteja que les societats diverses culturalment són un motor de progrés i en cap cas s'han de menystenir sempre que la identitat territorial i central no estigui en perill o esdevingui residual.

Nosaltres coneixem bé la immigració econòmica, aquella que busca les seves oportunitats de benestar. És una immigració que té molts defensors: ocupen llocs de treball que ningú vol fer i manté els salaris baixos dins la competitivitat empresarial. Però també hi ha la immigració política, aquella que demana asil per obtenir protecció. I finalment, hi ha la immigració obligada derivada de la reagrupació familiar o per altres raons. Totes tenen prou justificació.

Però tot plegat té un límit. Un límit físic, en forma de pressió sobre l'habitatge, els serveis públics, la cohesió nacional o d'altres factors que no es poden ignorar. I els votants cada dia ho tenen més en compte respecte de les diverses opcions electorals. Per això, de cara al 12 de maig, un tema central serà la gestió de la immigració. Més asil polític, menys immigració econòmica, més estabilitat per a les comunitats ja existents dins els nostres territoris (amb treballs precaris o dificultats socials).

Hi ha barris on els autòctons es senten estranys, àdhuc estrangers. Hi ha situacions en què els residents no tenen cap sintonia amb els seus nous veïns. La immigració econòmica té pressa per situar-se i tensa tots els mercats, provocant reaccions sorprenents. Grups marginals esdevenen bandes criminals seguint uns comportaments normals ens els seus països d'origen. I les enquestes d'opinió se'n fan ressò. Preocupa la feina però també la seguretat i la identitat nacional.

Catalunya viu la doble amenaça de la immigració en curs i de l'anterior, històricament coneguda com a "castellana" si no té mecanisme per permetre la seva gestió eficient: protecció de la identitat nacional catalana i oferta d'aquesta als nous (i antics) residents com una bona opció per a ells.

El nostre país és sensible amb les poblacions que pateixen les grans injustícies dels dictadors de tota mena (Afgans perseguits pels talibans, Palestins empaitats pels Israelians, Sahrauís expulsats pel Marroc...) però curiosament la nostra gran massa d'immigració és per raons econòmiques. I és que Catalunya és un terra d'oportunitats, pel seu dinamisme econòmic i per la seva tolerància. Dos actius que han donat una fama extraordinària a aquest país, simbolitzat sovint a través del Barça.

Això és així per raons polítiques perquè l'asil polític va acompanyada d'una acció exterior que Catalunya, sense estat per ara, no pot fer. Caldrà decidir-se si realment es vol fer de la immigració una diversitat creativa i solidària i no pas un focus de problemes i conflictes.

© Llorenç Prats advocat @llorenprats 9 d’abril de 2024

Tothom entén el català a Catalunya

 Tothom entén el català a Catalunya

El debat sobre la llengua, el nostre idioma, parteix d’una premissa que es va establir el 1978, “ a punta de pistola” com s’acostuma a dir: la cooficialitat teòrica. Aquella per la qual tothom ha d’entendre el català però ningú està obligat a parlar-lo. I això és el que ens fa arrossegar-nos per terra, ja que el nostre idioma acaba essent només una qüestió de voluntarisme.

El règim del 78, a través de la Constitució que van votar els catalans, per manca de coratge, ho diu ben clar: no és un dret parlar en català a l’estat espanyol. Els que viuen a l’estat espanyol només tenen dret a parlar espanyol (castellà).

En aquell temps, això es va veure com un progrés ja que el català va esdevenir oficial a Catalunya! Per fi! No sabien, tanmateix, que el bilingüisme acordat era un greu parany contra la nostra identitat cultural, social i nacional.

El bilingüisme no és mai cap solució per a una llengua nacional. Ara ho veiem: creix la substitució! Perquè tot i que hi ha un idioma natural que és el que es transmet com a vàlid, els espanyols que viuen a Catalunya, que tenen tot el dret a mantenir la seva herència cultural, com passaria amb els alemanys o amb el marroquins, l’acaben bloquejant.

La qüestió ara és com aprofitar la maldestre negociació del 1978, quan es va assumir la subordinació catalana al no limitar el dret dels espanyols a parlar en castellà a Catalunya, tal com els catalans arreu dels territoris espanyols no poden usar el seu idioma, i més enllà del que individualment en privat cadascú triï .

I la idea bàsica és creure’s fil per randa que el català és oficial a tots els efectes. I quan és a tots els efectes és a tots ells, dins de Catalunya, àdhuc on sigui dels Països catalans. Dir-se cada dia un mateix: “El català és la llengua oficial a Catalunya. Tots els catalans tenen el deure de conèixer-la (perquè és oficial) i el dret d’usar-la (però no a obligar a parlar-lo)”. I amb això, mantenir l’ús de la llengua en totes les circumstàncies de la vida diària, sense excepció.

L’ús de l’espanyol (castellà) a Catalunya, per tant, resta condicionat, sempre, a que es faci entenent l’idioma català. No és de rebut i és il·legal, en conseqüència, que cap jutge, policia o persona espanyola, encara que sigui de forma circumstancial, digui no entendre la nostra parla. Estaria contradient la Constitució. Atemptaria contra el marc normatiu espanyol. Seria un perill per la convivència. Plantejaria una greu amenaça a l’estat de dret.

Vet aquí com el 1978 van edificar una situació que obliga a un esforç majúscul als catalans. Haver d’estudiar les lleis per buscar una incerta normalitat nacional. Combatre l’hegemonia idiomàtica espanyola només amb el voluntarisme més constant. Saber mantenir l’ús de la llengua tot i haver-ho de fer en entorns que treballen, amb tot el dret (ja que no tenen cap obligació d’usar el català), de forma completament espanyolitzada.

La política catalana que hem viscut fins ara, sigui immersió, sigui llengua pròpia, sigui campanyes de discriminació positiva, ... no parteix de la cooficialitat constitucional d’ambdues llengües i per tant s’està cometent un frau social, ja que les llei ens obliguen a tots per igual, quan encara romanem dins l’estat espanyol. Calia i cal anar de cara, si es vol superar la interinitat actual: l’idioma de Catalunya i dels catalans és el català, i és només el català. Sempre hi som a temps!

Llorenç Prats @llorenprats advocat 17 de desembre de 2023

 

El blocatge al Congrés espanyol és la independència

 

ERC segurament sap que JXCAT va de catxa amb el tema de la independència. I abans de dir-ho, ja que és la seva paraula contra la de l’altra, opta per una opció d’esgotament sense la majoria. Seria una interpretació que JXCAT sempre negarà, fins a la mort (política). Una cosa que fins i tot podria passar.

Ara bé, en la nova situació i si els diputats de JXCAT tenen la clau, podríem ser al cap del carrer. JXCAT no trobarà cap excusa prou vàlida ni convincent per justificar la seva abstenció per investir el president del espanyols, Pedro Sánchez, quan ha dit, per activa i per passiva, que “ja n’hi ha prou”. I que, ara sí, “va de debò”. Semblaria com si JXCAT hagués après dels errors del passat quan el primer d’octubre de 2017 va desdir-se de fer la independència o quan, tot i guanyar les eleccions el 21 de desembre de 2017, igualment no va actuar amb coherència.

Molts catalans, també entre les files d’ERC, confien que JXCAT lideri el blocatge espanyol. Seria un canvi coherent amb la seva sortida del govern català i amb la suposada nova posició del Consell de la República, que presideix JXCAT pròpiament. Mantindria la paraula donada als seus votants i assentaria un punt fort per activar, ara sí, el mandat democràtic sorgit del referèndum d’autodeterminació del 2017. És una esperança col·lectiva, nacional, que no ens pot defraudar sota cap concepte.

Però, la realitat és extremadament tossuda, les recents declaracions dels “negociadors” de JXCAT podrien indicar tot el contrari. Es parla de negociació discreta (un dejà vú del 2017, amb intermediaris que no van fer cap gestió eficaç), de no tocar els acord vigents (amb el 155 del PSC/PSOE), de mantenir el discurs de l’amnistia (la culpabilitat assumida, quan un referèndum d’autodeterminació d’una nació, per definició, sempre és legal) o, simplement, ni parlar-ne de passar factura per tantes humiliacions i vexacions que patim els catalans.

Cal confiar, tot i així, que aquesta vegada tot sigui ben diferent. Es mantingui el blocatge a la investidura del president espanyol i es forcin noves eleccions espanyoles. Per demostrar al món la força catalana. Per pujar la nostra autoestima nacional. Per tenir temps d’organitzar-nos millor. Per refer-nos de cinc anys de desert. Per recuperar les estructures d’estat pendents. Per consolidar l’imaginari col·lectiu “d’un nou país a Europa, en forma de república”.

No hi ha solucions intermèdies a la independència. Els espanyols influents i ben informats ja la veuen feta. I proposen solucions per a que Catalunya romangui dins d’Espanya, amb un blindatge de l’autonomia política i un reconeixement jurídic de “la nacionalitat” que la pròpia Constitució espanyola estableix. Però tot plegat no és sobirania, són molles fruit de l’ocupació espanyola històrica i persistent que cal suprimir i rescabalar, fins a la darrera conseqüència.

 

Llorenç Prats @llorenprats advocat, 27/7/2023

 

Com fer la independència

Hi podem donar voltes però la pregunta roman tossudament sense resposta. Un sol espanyol la pot impedir. Un sol recurs la pot aturar. Una sola intenció la pot desactivar. Aquesta és la situació que ens neguem a reconèixer. Quan la resposta és senzilla: avançar sense parar, sense aturar-se, sense escoltar, fins a fer el cim.

El tarannà que ens fa coneguts i invisibles als mateix temps, no està fet per aquesta manera d’actuar. I tampoc hi ha una educació per fer-ho. Ben al revés, impera el “parlem?” o “segur que hi ha alguna cosa a tenir en compte” o “potser no cal anar tant enllà”, entre moltes altres visions de dubte i de relativisme.

És així. La prova és com en 6 anys, des del referèndum d’autodeterminació, no s’ha avançat gens. Els exiliats no han ajudat en res. I els indultats s’ha acomodat a la nova situació. Els líders catalans fan figa i el poble encara està pendent de trobar recanvis, espera que canviïn i siguin una altra cosa. Decidits, ferms i valedors de la nació a la qual han de servir.

El sistema de partits espanyols, entre els que hi ha els partits independentistes catalans, ho assimila tot amb voracitat. Ni deixa sortir una alternativa ni els actuals poden trencar el gel. És com un bloc, tot plegat. Però, cal dir-ho, tot plegat s’aguanta amb pinces. El sistema és molt fràgil. Només cal una espurna perquè tot caigui i el canvi sigui radical. I en això estem molts independentistes.

La feblesa de l’estat és la seva estructura postissa, edificada sobre un acord fals el 1978. Sense reciprocitat entre les nacions peninsulars no hi ha cap cabuda dins aquest estat espanyol, amb la seva monarquia i les seves forces d’ocupació. I això es manté i no s’ha esborrat en cap moment. És el que dona els vots actuals. És el que va donar la victòria el 2017 al referèndum d’autodeterminació. I és el que farà que una nova o reformada força política digui prou, de debò, amb consistència i sense vacil·lar.

Els partits polítics catalans actuals són presos del sistema jurídic espanyol, el qual s’ha intentat blindar amb mil i un recursos, però cap d’ells és vàlid perquè és fruit de la imposició, de forma militar (“a por ellos”), sobre els catalans. I tot el seu sistema espanyol (i francès) està viciat d’absoluta nul·litat, ja que el consentiment no existeix , i el resultat del referèndum d’autodeterminació del 2017 ho confirma i ens ho recorda. Ara i sempre, fins a la independència.

Llorenç Prats, advocat, @llorenprats, 7 de juliol de 2023

 Reconstrucció familiar per a una Catalunya lliure

Els drets de les minories LGBTI i les campanyes públiques de discriminació positiva que han conquerit eclipsen l’emergència nacional del relleu generacional a Catalunya. Des de les instàncies socials i d’opinió no s’aborda amb prou determinació la crisis demogràfica catalana, només mitigada per una constant i persistent immigració  que dona normalitat a les dades de població del país.

Alguns col·lectius, àdhuc polítics, han emergit per reivindicar la família tradicional, com la millor i més efectiva solució per allunyar l’espectre de la minorització catalana en el nostre propi territori. Des de la perspectiva política, aquest grups són titllats injustament com “extrema dreta” quan proposen valors conservadors, homologats arreu d’Europa, amb absoluta fiabilitat.

Només la família tradicional permet famílies nombroses, plena cohesió afectiva i la solidaritat intergeneracional. Tres elements claus de qualsevol estructura nacional que vetlli pels seus interessos més elementals: quantitat, seguretat i continuïtat. Tot plegat molt lluny del fill únic, biològic o no, la promiscuïtat o les modes passatgeres (com passa amb les tesis “trans”, segons comenten experts en psicologia).

A Catalunya, el debat sobre la família tradicional l’han arraconat una minoria molt influent que té molt de temps per expandir les seves idees “progressistes”, en base a una anàlisis globalista, segons la qual no caldria fomentar la natalitat catalana perquè al món “sobra gent” o bé “ja podem acollir”. I també, tal com passa, amb la ideologia de gènere, la catalanitat només és una construcció cultural a la que no li cal cap vincle genètic o de “ius sanguinis”, per persistir, créixer i protegir-se.

Els corrents que imperen darrera d’aquestes confusions àmpliament difoses arriben a neutralitzar qualsevol acció política catalana amb etiquetes tant calculades com “ets un trumpista” o “calla feixista”, fins al punt que hom sospita que només s’apliquen, pensem-ho bé, a Catalunya. I per interessos que segurament no tenen res a veure amb la família, la felicitat o la quitxalla.

La principal preocupació col·lectiva, segons criden i s’escandalitzen des de les institucions, és la protecció de l’infant, el més indefens de tots. Però en canvi, allò que és més important per a ells, l’harmonia familiar, la gresca entre germans, la companyia del pare i la mare o sentir-se estimats per una família unida, forta i alegre, no forma part de cap campanya ni de cap ideari. Certament, alguna cosa falla, en la cadena de decisions, personals i polítiques, quan això no és possible garantir-ho transversalment en totes les polítiques públiques.

Per sort, Catalunya i arreu dels Països Catalans, hom compta amb una xarxa submergida d’ancestral resistència que ho pot suplir amb molt d’esforç i sovint, també, com un negoci més, que s’associa, pels seus detractors, com una opció classista, de tipus elitista. Res més lluny, tenint en compte l’hostilitat de l’entorn. I és que hom no concep portar a l’agenda política allò que personalment o en el seu entorn proper ha estat un fracàs, en forma de divorcis, fills sense cap projecte estable de parella, relacions buides d’estimació, utilització material dels avis,...

L’esperança ve de la vida i la vida creix en la confiança de la proximitat que donen les coses senzilles, en forma de fidelitat, desinterès i reconeixement. Aquesta és la fórmula que funciona des de sempre i que ara tampoc falla. Menys mal que ho sabem!

 

Llorenç Prats, advocat, @llorenprats 26 de juny de 2023

Bloquejar els pressupostos, siguin espanyols siguin catalans

 

Bloquejar els pressupostos, siguin espanyols siguin catalans

JXCAT ha criticat obertament el suport incondicional d’ERC als pressupostos espanyols. Dins del mateix sistema, JXCAT , al costat d’ERC, s’escarrassa en demanar l’aprovació dels pressupostos catalans. Siguin pressupostos espanyols siguin pressupostos catalans, ambdós són pressupostos de l’estat espanyol. L’estat de les autonomies espanyol s’edifica com un sol conjunt i si bé sembla més flagrant aquesta construcció per medi de l’aprovació dels pressupostos des del Congrés ho és igualment des del Parlament.

La majoria social catalana representada amb prous diputats independentistes al Parlament espera un gest d’afirmació nacional, més enllà de la retòrica victimista que ha alimentat el sistema de partits actuals en els darrers quatre anys. Per això, hom esperaria que, si més no entre els que es diuen coherents, el bloqueig a uns comptes dependents i submisos fos una realitat. S’esperaria que fos un gest de força democràtica i una expressió decidida més del mandat democràtic sorgit del referèndum d’autodeterminació del 2017.

Uns pressupostos econòmics sense tenir la base d’uns pressupostos morals són exclamacions sense recorregut. I la prova d’això és que siguin els espanyols o siguin els catalans la seva execució acostuma a ésser incompleta i sovint, fins i tot, desviada. I la raó és que, ambdós, no responen a un plantejament de democràcia directa, i la societat els mira amb distància, àdhuc, persistent incredulitat.

La moralitat democràtica és el compliment dels deures assumits. Les promeses electorals quan obtenen l’aval de la majoria esdevenen dards incendiats que no es poden apagar a voluntat del gestor de torn. Són mandats amb força coercitiva que han d’assumir els representants del poble. I si aquests no els volen assumir el que han de fer és plegar i marxar. Apartar-se del camí que la majoria entén imprescindible fer.

Quina mena de defensa de la dignitat de les persones poden emparar uns pressupostos públics que no serveixen a les persones que els nodreixen? Els pressupostos públics són dotacions financeres per fer possible serveis públics. Aquests serveis es demanden per garantir uns drets bàsics d’accés a la salut, a l’educació, a la seguretat,... però es vesteixen damunt d’un cos que no pertany als seus beneficiaris. I per això, sorgeixen greus dèficits en salut, educació, seguretat,... És el cas dels catalans. Que no poden vestir-se. Que van nus. Perquè encara no han fet la independència que els hi van prometre.

La funció social dels pressupostos és clau i així serveixen per protegir la dignitat de les persones a les quals s’implica. Però aquesta implicació no prové d’una loteria o un costum. És fruit d’un lligam entre les potestats recaptatòries (si cal amb força) i de gestió dels governs i la població resident en general quan treballa i es queda. I aquest lligam es deu a una cessió secular de funcions, a un repartiment de tasques acordat. Un lligam que ja és mort des del primer d’octubre de 2017 quan els catalans van dir que volien construir un nou marc de relacions en l’esfera pública. Perquè un nou estat és això, noves vinculacions per anar a millor.

 

Llorenç Prats, @llorenprats , advocat, 15 de novembre de 2021

 

La unilateralitat és una forma de diàleg fonamental

La “taula de diàleg”, per ara, no permet explicar que és i com fer la independència de Catalunya. Si són sincers ERC i JXCAT, aquesta eina no permet afrontar el repte de com escalar el conflicte polític. Quan gradualment guanyar espais propis és possible. La nit del primer d’octubre de 2017 hom no va saber què fer ni què dir. El poble va parlar clar però els polítics no van preveure una reacció. Després d’una resposta tan majoritària i sòlida per part dels catalans, de tots els catalans, encara esperem.

Ara, el lema “autodeterminació i amnistia” zona caduc i tronat. L’autodeterminació s’ha exercit amb èxit i de l’amnistia, després de l’experiència del 1977, millor no parlar-ne. Hom espera que es parli, en tot cas, de fer efectiva la independència. De la secessió, pacífica, social i democràtica, dels catalans.

Per fer-ho, en un escenari de calma, on les escomeses repressives no faltaran, aquestes seran l’agitació mediàtica que es secundarà si es vol aturar la independència de Catalunya. O es manté la mateixa dinàmica dels darrers quatre anys en que no s’ha parlat de què és i com fer la independència de Catalunya. O es pot partir de com en un estat de dret espanyol i dins de la Unió Europea hom pot, sense parar, exercir les potestats nacionals que ens són pròpies i que es possible implementar de forma creixent fins exercir la plena sobirania.

Criticar i desprestigiar l’estat espanyol és criticar i desprestigiar també l’autonomia política catalana, ja que aquesta és una expressió de l’estat espanyol autonòmic regulat en la Constitució. És una via victimista que només serveix per accentuar el discurs de la por i fer valer la màxima, dirigida als catalans, de que “la nostra força és la vostra por”, en forma d’amenaces verbals, moviments d’efectius i similars.

En la situació actual, tanmateix, l´únic pla polític que hi ha vigent per fer la independència deguda es diu “taula de diàleg” entre les majories polítiques que conformen els governs català i espanyol. És un progrés molt important però que s’intueix com un carreró sense sortida per la impossibilitat intrínseca d’una reforma constitucional de gran profunditat.  I és que la democràcia espanyola sorgeix sota la direcció de l’Espanya feixista que va guanyar la guerra civil del 1936-39 i va quedar indemne amb la llei d’amnistia del 1977.

Per tant, més enllà d’observar amb curiositat què en pot sortir de la “taula de diàleg”, el camí dels catalans, d’acord amb el mandat democràtic sorgit del referèndum d’autodeterminació, és parlar i estudiar com fer la independència al menor cost possible. És un exercici legítim i necessari, i que molts catalans, fan pel seu compte, en petits grups o des de les grans entitats civils.

Si els partits polítics actuals no volen fer efectiva la independència, activar la declaració unilateral d’independència, és que no en tenen cap necessitat tant per raons electorals com internes de les seves organitzacions. La població catalana, davant aquest escenari, pot frustrar-se pensant que els han enganyat o romandre resilient buscant o construint noves alternatives, dins o fora d’aquestes formacions que ara tenen representació al Parlament, seu única de la sobirania nacional. Vist així, res es tan greu ni res tan urgent.

Cap nou referèndum pactat amb l’estat espanyol serà un referèndum d’autodeterminació perquè la Constitució no ho permet tot i que és la garant dels drets i llibertats fonamentals que gaudim com a ciutadans. Aigualir la validesa del referèndum del 2017 és impossible: es va anunciar vinculant i va mobilitzar la nació.

Llorenç Prats @llorenprats advocat 26/10/2021

 

El poble català el 2017 va vèncer a l’estat espanyol

 

Les suposades victòries judicials del president Puigdemont arreu d’Europa són una font de distracció permanent pels catalans. La seva persistència viatgera li suposa una cobertura mediàtica que no té cap relació amb el desenllaç final de tot plegat. Algunes veus, tanmateix, com l’escriptora Rahola, ho veuen com una manera de vèncer l’estat espanyol, a través del descrèdit de la justícia espanyola.

Els fets, malgrat tot, són uns altres. L’organització popular catalana, de manera conscient i totalment organitzada, va saber prendre el lideratge durant el primer d’octubre del 2017. I ho va fer de tal manera que va descol·locar la persistent pressió psicològica de l’estat espanyol, en forma de gran vaixells, maniobres militars o desplegaments d’uniformats. Res va parar la voluntat dels catalans d’exercir les seves facultats, innates, de participació i compromís. Catalunya va vèncer l’estat espanyol!

Tanmateix, i contra tot pronòstic, els polítics catalans, els representants dels catalans, es van aturar. El màxim representat, el president Puigdemont, va preferir, sense més, esperar una oferta de l’estat espanyol. Una oferta que no va arribar. Entre el 1 i el 16 d’octubre de 2017, tothom esperava un gest de coherència. Una mínima dignitat en el comportament i en les actituds. Tot va ésser silenci i donar la iniciativa a l’estat espanyol. El qual, simplement aplicant la llei, en va tenir suficient. Va activar la maquinària judicial i els polítics catalans la van acatar, contradient el mandat popular d’activar els mecanismes de la secessió que per llei tocaven.

Els exiliats del referèndum d’autodeterminació van marxar per voluntat pròpia després de valorar unes improbables conseqüències si s’haguessin mantingut lleials amb el mandat democràtic sorgit de les urnes. I els presos polítics, ara indultats, igualment, voluntàriament es van prestar a renunciar als seus compromisos perquè van dir, i diuen encara,  “no sabem que hagués passat”. És dir, en sengles casos, una imaginària situació és la que va fer que defugissin del que entre el 2010 i el 2017 van dir que farien, sí o sí: la independència. Una especulació va substituir els fets reals. Una excusa va prevaldre per damunt d’una obligació.

A hores d’ara, mirant els discursos de tots ells, els de l’exili i els dels indultats, s’aprecia un cansament personal ben lògic. Són gent exhausta i sense esma. S’han acontentat amb una situació de fet que no és la que volien ni la que vol la població catalana majoritàriament. El projecte compartit amb el conjunt de la societat s’ha difuminat i és quasi impossible de reconèixer.

Només si tornessin en bloc i parlessin clar tots plegats per acabar la feina sortida del mandat democràtic del referèndum d’autodeterminació podrien recuperar una certa credibilitat. Per ara, en canvi, com molta gent admet, ja només són com uns titelles de la justícia espanyola buscant una oportunitat que mai trobaran ni serà escaient.

Hom ja ha dit que només amb la independència es farà justícia. I és que és impossible avançar cap enlloc en base a les pors infantils i ancestrals que el declivi de l’estat espanyol pot provocar entre alguns catalans prou significats.

 

Llorenç Prats @llorenprats advocat 8/1072021

El requisit de la via democràtica: la coherència dels representants

 

El requisit de la via democràtica: la coherència dels representants

Des de fa molts anys, centenars, els catalans busquen la manera de constituir-se en un nou estat europeu. Aquesta pretensió col·lectiva, nacional, ha perdurat fins a la seva culminació amb el referèndum d’autodeterminació. El clima previ van ésser les consultes populars per la independència de Catalunya i els debats sobre el nou estatut d’autonomia (2006). D’aquests dos fets, principalment, en va sorgir l’Assemblea i les grans manifestacions. Les més gran mai vistes a Europa.

Amb l’èxit del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de 2017 la independència de Catalunya ja és un fet. Un fet que cal desenvolupar en el tres fronts imprescindibles, partint de la base que la naturalesa vinculant del referèndum d’autodeterminació és inapel·lable.

Els tres fronts són el moviment popular (la nació mobilitzada), les institucions seculars (el representants polítics) i l’acció exterior (la diplomàcia internacional). L’acció concertada d’aquests tres pilars permeten defensar la independència amb una absoluta solvència com passa arreu del món, ja que poden avançar en paral·lel amb facilitat.

Però si un pilar és fonamental és l’institucional. Aplicant el principi democràtic, cal que amb la majoria, els representants dels catalans, en nom de tots, siguin qui siguin o vinguin d’on vinguin, assumeixin el resultat del referèndum d’autodeterminació, on tothom va poder votar i ningú en va ésser exclòs. I fruit d’aquest assumeixo s’haurien de notar polítiques clares, graduals i fermes de desconnexió de l’estat espanyol i d’afirmació col·lectiva entorn de nous referents. Aquesta és la funció dels representants polítics i de la seva funció política després d’unes eleccions: estar al servei dels mandats sorgits de les urnes. En el cas d’ERC, JXCAT i CUP com partits independentistes i també atès el resultat del referèndum que els obliga greument com a la resta de formacions polítiques.

La gent i les entitats no poden continuar demanant ni exigint res més a l’estat espanyol quan el col·lectiu català ja ha fet la independència. Ara, amb coherència, ja es pot fer arrelar la independència, per nosaltres i pel futur de tothom. Per fer-la arrelar, tanmateix, és imprescindible que la representació política de la majoria sigui coherent amb el sentit democràtic de la seva elecció. ERC, JXCAT i CUP han de poder dir que la pressió que accepten és la de la seva gent (els seus votants) i en cap cas la de la potència de l’estat espanyol (en les seves diferents formes). I dir-ho és possible, perquè la coherència és precisament el que entén millor la gent que cada dia va a treballar o busca feina per tirar endavant.

La força de la democràcia és que els elegits governen en nom de tots i per a tots quan són majoria. I la majoria està per la independència de Catalunya i és el que s’espera dels seus representants de forma urgent. Però si els representants majoritaris del catalans prefereixen viure del victimisme (de la repressió) com fan per igual ERC, JXCAT i CUP, el moviment popular i l’acció exterior hauran de buscar, legítimament, nous actors que estiguin disposats a mantenir una acció política gradual però permanent de desconnexió amb l’estat espanyol. I recordem que la força de la independència no és d’un dia per a l’altre. És una escalada perseverant plena de motivació i ànims col·lectius, compartida i en total complicitat, com va ésser el primer d’octubre de 2017,

 

Llorenç Prats, @llorenprats, advocat, 21 de setembre de 2021

 

Una solució pels 3300 represaliats en la lluita política

A tots els que per diverses raons, normalment en topades fruit d’aldarulls provocats pel conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol, queden amenaçats per l’acció de la justícia espanyola se’ls podria dir que la seva lluita té sentit si no reconeixen els tribunals ni les formes dels seus perseguidors i que cal que esperin, pacientment, el pitjor veredicte, fins que siguin alliberats.

Aquesta posició, en general, no és la que es defensa i el que es fa és acudir a la justícia espanyola, al sistema al qual es combat políticament per a la seva substitució, tot cercant una pena mínima o l’absolució. En el cas dels condemnats injustament, com s’ha vist, fins i tot, reclamant i obtenint l’indult, en alguns casos.

El que seria d’esperar és que aquesta posició coherent i legítima, la de no reconèixer als tribunals espanyols com titulars de competències jurisdiccionals sobre els catalans, provingués d’un lluitador amb plena consciència política de la seva acció presumptament delictiva. Hom ho havia imagina’t d’algun dels “presos polítics” i en especial dels representants de les entitats civils. Malauradament no ha estat així. Els perseguits i amenaçats han acabat acceptant les normes i els dictats dels seus botxins.

A la pràctica els que vaticinen des del sofà no tenen cap autoritat per ni tant sols proposar un semblant nivell de coherència als que se l’han jugada demostrant la virulència del conflicte que de forma permanent s’intenta silenciar. Aquesta determinació coherent en lideratge hauria de venir dels que més volen fer en el cos a cos de l’ocupació intransigent que pateixen els catalans en el seu propi país.

Però per altra banda, atesos els fets, hom pot plantejar-se si el tipus d’enfrontament, embat o confrontació que es planteja, sense assumir d’arrel la intromissió judicial espanyola, no és més que una eina de desgast sense sentit per cansar, fins que quedin exhausts, els catalans.

El combat polític és el combat de les urnes en democràcia, i això significa que opcions íntegrament lleials al poble siguin les que copin les institucions. I en aquest combat, el més decisiu dins el context europeu, no s’hi troben molts dels que s’apunten a fer valer la seva disconformitat davant dels diferents funcionaris policials, oferint-se a una repressió gratuïta.

L’expressió pacífica i democràtica del mandat democràtic del primer d’octubre ha de poder entrar a les institucions catalanes perquè és l’expressió d’una majoria nacional que ara no té veu. Les principals forces independentistes actuals s’han avingut a “un pla d’estabilització” que malmet la causa justa de la independència de Catalunya. Vet aquí com, per tant, un relleu generacional, profund en formes i idees ja s’escau urgent pel país.

Els catalans s’han passat prop de 4 anys mostrant solidaritat i acompanyament (també en defensa jurídica) als represaliats per la causa de la independència de Catalunya i al fer-ho han validat, en espiral, el sistema judicial espanyol des del moment que busquen la protecció en el seu estat de dret, en comptes d’esperar, patint, a que el nou estat de dret català els alliberi.

 

Llorenç Prats, advocat, @llorenprats, 10 de setembre de 2021

 

Un grup de pressió eficaç per assolir la independència: l’ICEC.NGO

ICEC són les sigles de Comissió Internacional de Ciutadans Europeus. Una entitat creada per aplegar organitzacions i persones  amb una visió compartida de la democràcia com a fenomen teòric però sobretot pràctic.

Agrupa moviments socials i persones d’Escòcia, Catalunya, Flandes i País Basc, entre d’altres, que paradoxalment dins d’Europa no se senten representats perquè una Europa d’estats no pot satisfer les seves demandes de llibertat i justícia.

Els drets humans també són els drets del pobles, i els pobles que no poder expressar-se, com a nacions sobiranes, queden amputades o perjudicades. Catalunya, la normalitat dels Països Catalans, és un cas d’aquests. Pràcticament no té ni portaveus. Tímidament, algunes entitats independentistes ho intenten. La seva veu, no obstant això, queda condicionada pel context polític de les autoritats regionals o autonòmiques. Un clàssic que es repeteix arreu d’Europa i que des de l’ICEC s’estudia amb deteniment i es desemmascara.

La defensa de la pau a Europa és una prioritat dels demòcrates i per això els conflictes s’han de ventilar als quatre vents a fi que en més profund debat en sorgeixin conclusions de solució. Les nacions sense veu necessiten fer palès el conflicte i expressar la seva repulsa a la submissió que pateixen. Aquesta veu, dins el context europeu, requereix d’una forta coordinació entre aquests perjudicats ja que és una constant històrica que es manté.

Assumir que Europa, com deia Jean Monnet, ha d’ésser un terreny de ciutadans i no d’estats suposa, sense cap mena de dubte, donar veu a les més diverses expressions nacionals que viuen o malviuen en aquests diferents estats. Aquesta exercici, ben reeixit, és el que ha assumit l’ICEC durant 10 anys de forma eficaç.

El mecanisme democràtic, la lleial representació política dels ciutadans, és el millor mètode. Però que passa quan els representants es descuiden dels seus encàrrecs electorals? Què succeeix si la millor democràcia només és un eslògan i el sistema imperant es blinda per ignorar les demandes populars? Passa que sorgeixen els populismes, inútils per progressar i que les acumulacions de forces són ressentiments i frustracions que acaben malament per a tothom.

Els bons estadistes saben que les solucions de consens són impossibles però que hi ha temes bàsics que són imprescindibles d’assumir. I un d’ells és donar veu a les nacions, donar oportunitats a la llibertat i fer valer tota la força dels conflictes, pacíficament. En això, els grups de pressió tenen molta responsabilitat. Poden esdevenir canteres de nous polítics, fidels al poble i vinculats a uns ideals. Llunys de política professionalitzada o dels discursos mediàtics.

En el cas català, sengles entitats independentistes, com Omnium o Assemblea, també han revalidat la seva intenció d’esdevenir un grup de pressió eficaç per defensar els drets dels catalans a la independència nacional. La seva acció, tot i els mitjans emprats, sovint xoca amb la passivitat de la resta d’actors que convergeixen amb ells en el context europeu (principalment, els partits polítics). Així, un esforç majúscul queda enfosquit o sense resultats rellevants. Cal recordar que a hores d’ara no s’ha obtingut cap acord concret de suport mutu dins d’Europa per culminar la independència. En canvi, l’acció social de l’ICEC.NGO ha obtingut suports al Sud Tirol i sobretot a Flandes, a més d’Escòcia. La seva portaveu al Principat, Anna Arqué, segurament ho pot explicar millor.

La dura realitat és que fins i tot el Consell per la República (CXR) ha optat per la complicitat de l’hegemonia francesa (situant-se en la part valona de Bèlgica) quan tenia totes les opcions de complicitat en la banda flamenca. Una paradoxa que se suma a les moltes altres altres que han fet encallar la tasca a favor de la independència de Catalunya que intenten (o diuen que intenten) els grups de pressió catalans a nivell europeu.

I caldria parlar del que es pot fer a nivell mundial, però això encara seria convenient i més clar, si com sembla el suport al desenvolupament de les institucions catalanes s’ha apartat de la necessitat de reconeixement nacional mutu, com les lleis internacionals sempre consideren.

 

Llorenç Prats, @llorenprats, advocat. 23 d’agost 2021

 

Els tribunals obeeixen al seu poble, un poble sense tribunals propis no pot reeixir

L’estat francès i l’espanyol ja tenen més coses en comú, més enllà de tenir catalans i bascos entre les seves minories nacionals més ignorades i repudiades. El tribunal constitucional francès ha actuat, lògicament, com l’espanyol: ha dit un no rotund a trets nacionals diferents als de la seva creació i raó d’ésser. A França ha estat pel tema de la immersió lingüística amb una llei de llengües aprovada per majoria aclaparadora a l’Assemblea de la República. A Espanya, buidant de contingut i de valor un estatut d’autonomia de Catalunya votat per partida doble i després de tota mena de retallades.

La nació, tanmateix preval, malgrat no disposi de tribunals propis, i si una cosa és clara és que negar la seva existència no fa sinó accentuar la necessitat de la seva urgent independència per poder disposar d’un sistema judicial concordant amb la seva realitat social i econòmica.

El català a l’estat francès i a l’espanyol era anterior a aquests mateixos estats. De fet, la constitució espanyola en “reconeix” la seva preexistència de forma manifesta (article 2 CE). El dret i la llengua, tanmateix només van aparellades quan els tribunals són els propis de la societat a la qual han de servir. Ara ho són d’una força forània. Així, legítimament, es defensen i es coordinen per mantenir la seva instauració, malgrat aquesta fos per la via de la força (cop d’estat del 1936)  o per terrabastalls històrics (guerra de successió el 1714).

El diputat bretó Paul Molac, després d’anys d’iniciatives i d’una permanent voluntat de cooperar amb l’estat francès,  conjuntament amb molts altres diputats va aconseguir que s’aprovés una llei de defensa, d’ús i d’aprenentatge (per immersió) de les llengües dites regionals (de fet, nacionals). Ara, tanmateix ha topat amb el mur de la judicatura, com organització burocràtica que serveix fidelment el seus postulats fundacionals: res pot posar en perill la seva existència originària, malgrat es forci la seva funció fins a ésser arbitrària (cas dels presos polítics catalans).

L’any passat, entre les primeres lleis espanyoles que van venir amb l’acord previ d’investidura pel govern socialista amb Podem i ERC al darrera es va recuperar un plantejament similar (la famosa llei Celaá o llei orgànica d’educació, segons la qual es blindava la immersió en català a Catalunya). I també, igualment, el jutges no van trigar a matissar, àdhuc “legislar” que determinats percentatges no es podien obviar a pesar de que anessin en detriment del català. El legislatiu espanyol, com és normal, va quedar desacreditat, però les “sentències s’han d’acatar i respectar”.

Recentment, valgui d’exemple de la deriva política judicial,  una vicepresidenta espanyola, quan es va aprovar la llei rider, que obliga als repartidors domiciliaris a ésser empleats, ho justificava, sense cap dubte, en què el tribunal suprem ja havia dictat sentències en aquest sentit. La convalidació del decret llei per tant serà una contradicció extrema, en la mesura que el legislatiu simplement es converteix en caixa de ressonància de la judicatura, un cos funcionarial tancat com pocs però amb molta influència.

La judicatura tanmateix s’exculpa, també legítimament, en què sense recurs ells no intervindrien. És la tutela judicial la que els obliga a decidir sobre el que està en conflicte. I lògicament, no és cap novetat, sempre fallarà a favor de l’estat, el que li dona la vida i el que el manté. Més faltaria. I sempre, ves per on, sorgirà un recurs de sota les pedres.

Catalunya, en conseqüència ben lògica àdhuc normal, des del tribunals espanyols, i tampoc els europeus, no té res a guanyar. Amb més celeritat que mai, ambdues instàncies sempre acabaran imposant el seu criteri  i com a molt, un afer pot quedar en via morta, però mai perdran. Ja és hora de veure clar que calen tribunals propis, una piràmide judicial, fiscal i forense al marge de les institucions actuals equivalents. És, per tant, la lògica bàsica de la independència, aquí i a l’estat francès, el que permet les millors opcions. Els tribunals propis són la garantia, com ho són ara per França i Espanya, de que es faci justícia.

 

Llorenç Prats, @llorenprats, advocat, 21 de maig de 2021

 Oblidar-se dels espanyols i fer la nostra

 

La consellera Madaula (sic), per referir-se a la seva funció executiva dins del Consell per la República, va defensar públicament l’objecció fiscal de 10€ a la monarquia espanyola com part de la campanya anomenada #proumonarquia d’aquesta associació. Ho va fer amb el suport jurídic d’Olga Amargant. Així l’objecció fiscal té protecció dins l’àmbit de l’objecció de consciència, usant la desobediència civil com eina de protesta.

 

La Secretària del Parlament com a membre de JXCAT defensa la independència de Catalunya però la campanya d’objecció fiscal #proumonarquia del CXR no és una proposta independentista. Més aviat és una provocació dels qui teòricament no són espanyols per molestar, teatralment, la manera de ser i de fer dels qui no són catalans. És una suposada articulació republicana, que ara seria més pròpia d’ERC, però que s’impulsa des del CXR, per aconseguir una Espanya sense rei (#proumonarquia), tot i que és un objectiu sense cap relació amb la demanda catalana majoritària sorgida del referèndum d’autodeterminació: constituir-nos com un nou estat en forma de república.

 

La proposta del CXR que defensen els diputats de JXCAT és sorprenent a aquestes alçades, just quan s’hauria de materialitzar la desconnexió amb les institucions espanyoles i fer efectiu el mandat del Primer d’Octubre. Efectivament, sorprenent perquè vinculen “fer República Catalana” amb deixar de pagar impostos a favor de la casa reial, el poder judicial o l’exèrcit espanyols (tot plegat, suma una objecció fiscal de 300€). Com si això pogués fer pessigolles o alguna cosa semblant a unes institucions de les que aquests catalans no s’hi desvinculen ni les bloquegen quan políticament poden fer-ho. Els exiliats catalans del CXR són eurodiputats espanyols quan no els hi calia. Els diputats catalans vinculats al CXR són diputats espanyols disposats a reformar i millorar l’estat espanyol, i ho fan del matí fins al vespre. El Parlament de Catalunya nomena part dels seus membres d’aquests per ésser senadors espanyols, i se’n van contents cap allà. I així, fins a l’infinit, però sempre amb la tònica d’ajornar la desconnexió o no fer la independència.

 

Segons el CXR la casa reial, el poder judicial i els cossos i forces de seguretat són “tres institucions repressores” però l’estat espanyol és una democràcia liberal totalment considerada arreu del món i en especial a Europa, i tot i les seves mancances i defectes és un estat de dret. Una majoria de ciutadans d’aquest estat defensen i protegeixen aquestes institucions, i democràticament, aquesta majoria és evident. La minoria nacional catalana dins d’aquest context, diguem-ho clar, no pot entrar en contradiccions tan greus que desmilloren els seus drets nacionals i la causa justa de la secessió.

 

Si no som espanyols, com és evident, atès que Catalunya com a nació ens dona una filiació diferent, una campanya catalana, per definició, no passa per anar en contra d’Espanya o Castella o el que sigui ja que no ens incumbeix. La via forta consisteix en refer i retrobar el nostre camí col·lectiu que passa, ara, per fer efectiu el mandat democràtic d’independència que vàrem votar referendàriament entre tots i que ja s’ha revalidat dos cops en sengles eleccions al Parlament. Reforcem així les nostres institucions, fem un govern fort  i guanyem cada racó d’aquest país nostrat, i no caiguem en propostes que només generen maldecaps estèrils i provocacions gratuïtes.

 

Llorenç Prats @llorenprats Advocat Maig 2021

Primàries Catalunya es presenta per entrar al Parlament i fer efectiu el mandat democràtic del primer d’octubre

 

Primàries Catalunya es presenta per entrar al Parlament i fer efectiu el mandat democràtic del primer d’octubre

La via unilateral que defensen des de Primàries Catalunya en el marc de les properes eleccions autonòmiques és per fer, segons expliquen, que el Parlament i el Govern siguin agents de desconnexió i de blocatge com eines per abandonar el victimisme i centrar el debat en fer la independència. I això no és poc per què mai s'ha fet. És trencar "amb els del 155" i deixar en evidència els que no volen fer la independència, principalment.

Un govern autonòmic català pot actuar com alçaprem per activar la independència si treballa en base a dues premisses bàsiques: l’estat espanyol, en el qual està inclosa l’autonomia catalana, mai deixarà de prestar els serveis públics en benefici dels seus residents i la participació independentista en les institucions de l’estat espanyol, inclosa aquesta mateixa autonomia, compliquen i hipotequen la solució secessionista.

Per tant, els postulats de desconnexió i blocatge esdevenen la clau de volta d’una eventual acció de govern independentista, i per desenvolupar-la no queden massa opcions on triar, sobretot si tenim en compte que els dos partits hegemònics actuals ni remotament s’ho plantegen. Junts per Catalunya perquè es troba còmode amb un pacte a la Diputació de Barcelona que li assegura algunes avantatges del tot desconegudes per a la majoria de la gent. I Esquerra Republicana perquè ha posat totes les il·lusions en una govern de coalició espanyol que com a molt mirarà de fer la vida més fàcil als presos polítics.

La política catalana, fins ara, no ha sabut viure al marge de l’espanyola. Aprendre a fer aquest exercici ja no és possible pels polítics catalans actuals, acostumats a un discurs d’acontentament a la seva gent que només té solució anant a pidolar, d’amagat, per les diferents instàncies espanyoles. I d’aquí que el nou paradigma passi per una llista del poble, on el poble, el que es queixa i pateix, assumeixi la seva condició de lideratge autoorganitzat per obtenir les eines i els recursos per tirar endavant. Eines i recursos que són la independència del país.

La pluralitat ideològica i la diversitat de procedències quan formen part d’un projecte autoorganitzat esdevenen elements de força i impuls ja que entre els seus diferents membres ha nascut la complicitat, la pertinença i la solidaritat, com va passar durant el referèndum d’autodeterminació del 2017, que fa viable qualsevol projecte, i en especial, el nacional de la independència. Aquesta dinàmica no la poden liderar “els polítics” d’ara. Aquesta dinàmica o és des de baix, sense cuines ni despatxos, o no funciona.

Els que somien un futur per a Catalunya ho han de tenir clar. O és així o no hi haurà novetats de relleu en els propers quatre anys. El sistema de representació política, d’arrel espanyola per la força bruta, està viciat des de fa molts anys. Massa anys. Quan “els polítics” ja tenen acords presos o compromisos adquirits, i han “de vendre” les seves propostes a la seva mateixa gent, el recorregut democràtic de la seva representació ja no té cap sentit ni valor.

Només una llista del poble, feta pel poble i des del poble, a nivell nacional, esdevé el cim de regeneració democràtica i solidesa territorial que pot fer avançar el projecte social, col·lectiu i natural de la independència de Catalunya.

©Llorenç Prats @llorenprats Advocat 6/11/2020

Qui hem de votar? Superar el suposat vot útil.

 

Qui hem de votar? Superar el suposat vot útil.

Cal cercar i analitzar els nous actors polítics. En especial Primàries Catalunya, sinònim de regeneració democràtica i de compromís amb el mandat del primer d’octubre.  L’abisme del vot útil, àdhuc el vot sentimental, no obstant això, roman en l’ambient. La unió de l’electorat independentista en l’actual grup de 3 partits és el baluard del sistema establert que ha paralitzat concretar el mandat del primer d’octubre.  Qualsevol canvi serà titllat de divisió del vot catalanista i per tant sorgirà la necessitat de reclamar un vot útil per no se sap ben bé què.

L’administració autonòmica de la Generalitat és el trofeu a mantenir, passi el que passi, i per això, segons el sistema actual imperant català, tot hi ha de quedar subordinat. I així es fa autonomisme, o processisme. En comptes d’usar les institucions autonòmiques espanyoles pels fins nacionals que interessen als catalans, aquestes són, com s’ha prodigat recentment des de les seves altes instàncies, el seu principal escull per avançar cap a la independència.

És possible un vot deslligat de sentiments de solidaritat amb els presos polítics i amb els exiliats. Un vot que faci diputats allunyats de la idea d’instal·lar-se en institucions autonòmiques espanyoles, com la majoria dels actuals. Un vot que sigui una cunya per concretar a marxes forçades plantejaments reals de desconnexió amb Espanya i de blocatge a tot el que sigui espanyol, com millor premissa de sortida per fer efectiva la unilateralitat que es va votar el primer d’octubre.

Desconnexió significa abandonar taules, conferències, grups o qualsevol altre plataforma de col·laboració, cooperació o coordinació amb Espanya. Blocatge significa usar la força que dona el sistema espanyol de representació a les seves regions per fer-hi el buit, el silenci i l’oposició més frontal. Tot plegat, com eines legítimes, no violentes, basades en els mandats democràtics sorgits del poble. Ni més ni menys. Eines que no suposen cremar contenidors ni tenir detinguts dia sí dia també.

L’escenari necessari és d’escalada del conflicte polític entre Catalunya i Espanya, a fi de que la ruptura democràtica esdevingui un fet palès. Una normalitat nacional catalana del primer govern de la nova legislatura quan els vots no siguin útils i els catalans hagin triat obrir-se pas amb el cap fred. I tot des del primer dia i sense dilacions. Les actuals forces polítiques al govern autonòmic, JXCAT i ERC, ni remotament es plantegen res semblant. Ben al contrari, actuen a mans plenes en sentit contrari, escudats sempre en un discurs emocional i en un xantatge discursiu. Però aquest recurs ja està gastat i no desperta les adhesions d’abans.

Per tant, el repte dels propers mesos és superar el missatge del vot útil, com si votar útil fos garantia d’alguna cosa diferent de la que portem vivint des de fa 3 anys. No apareixerà res pitjor per a la gran majoria de catalans si ens apartem del vot útil. I per això és l’hora de que nous actors polítics siguin presents a la cambra parlamentària catalana. Gent nova, amb idees fortes i fermes.

Llorenç Prats, advocat, @llorenprats, 5 d’octubre de 2020

Nous actors polítics tres anys després del referèndum

Nous actors polítics tres anys després del referèndum

 

La centralitat de la vida política catalana no rau en la presó o en l’exili, com cada dia intenten uns i altres, amb certa mala intenció. Per sort, algunes noves propostes prenen força per deixar el discurs victimista en retirada i obrir una nova senda activa per refermar i concretar el mandat democràtic del Primer d’Octubre i poder fer, de forma natural, la independència de Catalunya des de les institucions.

 

Els espanyols a Catalunya i a fora del país amb molt poc esforç, només centrant-se en el que fan i diuen els presos polítics catalans o els que gosen parlar des de l’exili, han reconduït el debat públic català de recuperació nacional en un debat que ha estat i serà per sempre més, com a molt, el debat pels drets civils, aquí i arreu, com no podia ser d’una altra manera.

 

Per tant, ni de la presó ni de l’exili en sortirà cap opció més que la denúncia de la vulneració d’uns drets individuals, certament lloables i necessaris, que res tenen a veure amb la recuperació dels drets nacionals dels catalans, els quals només es poden fer valdre des de la perspectiva de l’acció política (col·lectiva).

 

La força espanyola, com qualsevol altra força que ha d’ordenar la vida pública, és la que prové d’instigar la por, i la millor caixa de ressonància a la mida d’Espanya són els presos polítics i els exiliats catalans, que dia sí dia també ens recorden amb tota mena de detalls que per tan poca cosa com manifestar-se fa tres anys que estan engarjolats o malvivint en altres latituds.

 

La dignitat nacional que tant prediquen uns i altres implica traslladar al poble molt més que confiança i temprança, i també, ja d’una vegada, en apartar-se per deixar que nous polítics o activistes maldin per conquerir les llibertats nacionals que ens han de donar protecció i seguretat. Qualsevol lluita necessita una moral de victòria i d’afirmació que en cap cas depèn d’assumir tantes i tantes mancances, sobretot quan es fa des d’una posició de feblesa total com és la que prové de la presó o de l’exili.

 

Els presos polítics i els exiliats viuen reactivament a tot el que els va passant, transmetent desconcert i desànim a la població catalana, la qual els hi ha atorgat un xec en blanc de tres anys llençat al pou de la història. La seva reacció sempre prové d’una nova decisió espanyola (normalment judicial) i per això, el seu discurs i missatge s’han convertit, ja a hores d’ara, en la principal eina d’espanyolització.

 

Per contra, els catalans clamen per la desconnexió d’Espanya com la millor via per refer el camí cap a la independència i la construcció d’un nou estat dins d’Europa. La desconnexió suposa tenir una agenda pròpia, uns debats interns vius i un imaginari social sempre emergent. Coses que ja existeixen entre molts catalans, per sort, i entre els que sorgeix una renovada energia. Hi ha nous actors socials i polítics que ja veuen clar el desgavell viscut fins ara i estan decidits a reaccionar per construir alternatives des de baix.

 

Algunes propostes disruptives i constructives sorgeixen de les entitats civils existents com Òmnium, ANC …, però altres iniciatives com Primàries Catalunya (que va néixer a instàncies de l’ANC) i provinents de persones amb lideratge a les xarxes socials, ja són ben vives. Són nous nius d’esperança que, amb tots el respecte humà pels represaliats i la més ferma solidaritat, busquen una sortida natural a les ànsies dels catalans.

 

El nucli fonamental de totes aquestes noves i fortes propostes exigeixen de deixar d’acusar l’Estat espanyol o Espanya, tot assumint que un nou estat català tampoc seria perfecte. Acusar constantment l’Estat espanyol, la seva monarquia, els seus jutges, els seus sistemes de poder i, en definitiva, la seva democràcia… és posar en el centre del debat polític i social català la seva suposada força quan el que convé és posar la força i la voluntat dels catalans en el centre de tot el que vivim i sentim. Ignorant i desconnectant d’una impossible i inviable reforma espanyola des de Catalunya o feta per catalans.

 

És estratègicament necessari considerar Espanya i l’Estat espanyol com una democràcia europea que respecta i reconeix els drets humans, en especial el dret a l’autodeterminació. Estigmatitzar els espanyols com a feixistes, per defecte, com tan sovint passa, tanca totes les opcions perquè amb l’aplicació del mandat del Primer d’Octubre, aixecant la suspensió de la declaració d’independència, hi hagi un respecte mínim a les decisions i a la voluntat dels catalans.

Reedició del 2016!! Del tot vigent!! Amunt i feina!!

 

issabte, 19 de novembre de 2016

18/11/2016. Procés. El gir democràtic: referèndum d'autodeterminació. El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics és un acord internacional que va subscriure l'estat espanyol el 17 d'abril de 1977. Cap llei feta durant el franquisme no pot tenir cap validesa legal en absolut si pretenem que Espanya és un Estat de Dret. Tampoc cap llei feta durant la Transacció, que no transició, pot tenir cap validesa legal en absolut. Cal tornar-ho a començar tot com si fóssim el 20 de noviembre del 1975!

Benvolguts,

Avui comentem l'article d'en Llorenç Prats de títol "El gir democràtic: referèndum d'autodeterminació".

L’autor comença fent esment, amb molt bon criteri, al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Aquesta subscripció al Pacte, que havia estat signada internacionalment el 1966 (en els moments àlgids de la dictadura franquista i que per tant no havia estat signada pel Reino de España) es va produir en plena Transacció, un cop mort el dictador “por la gracia de Diós” i un cop entronitzat el Juanca sense haver estat votat i sense donar opció al poble a canviar els seus estatus. Les condicions de vida dels “españolitos” o sigui el seu estatus era el resultat de les lleis franquistes, el Fuero de los españoles, els sindicatos verticales, les Cortes Espanolas, amb els tres tercios, creades totes utilitzant una legalitat del tot impròpia, feta pels generals rebels mentre anaven tancant-nos en camps de concentració i anaven afusellant-nos. I la subscripció al Pacte es va produir fins i tot abans de crear una altra llei impròpia com és la Llei d’aministia política de l’octubre del 1977 que va indultar el franquisme dels crims que havia comès i va indultar l'oposició dels crims que no havia comès. O sigui que la Llei d’Amnistia fou la primera llei borbofranquista creada pel govern Suarez, que contradeia el Pacte que acabava de ser suscrit uns mesos abans!

L’article 1 del Pacte es refereix al:

Dret a la lliure determinació dels pobles.

Un dels apartats del Pacte diu:

En virtut de l'article 2, els Es Dret a la lliure determinació dels pobles. tats que signen el Pacte assumeixen l'obligació, respecte de tota persona al seu territori o sota la seva jurisdicció, de respectar i garantir els drets humans reconeguts. Això implica que han d'abstenir-se de violar aquests drets ("respectar"), però també adoptar mesures positives perquè els drets siguin efectius ("garantir"). D'acord amb l'article 14, han de posar a la disposició de tota persona víctima d'una violació un recurs imparcial i efectiu per a la seva defensa.

Aquesta part d’esment i aclariments al Pacte, és molt apropiat de tractar-la en aquests moments…

Tanmateix aquest xicot, a més d’avocat i periodista és una mica càndid i la candidesa prové en principi de l’acceptació de les retallades a la mateixa Llei suscrita que va laminant la propia llei i la seva possible utilització.

Segons el nostre parer cap llei feta durant el franquisme, durant la Transició i durant el borbofranquisme no pot tenir cap validesa legal en absolut!

I nosaltres estem completament d’acord amb la tesi de l’article, sobre la validesa del referéndum en aquest momento.

I per tal que l’Estat espanyol es pugui equiparar a un Estat de Dret cal anular la Constitució feta sota la pressió dels militars com s’explica en un altre apunt i tornar a començar la Transacció i convertir-la en una veritable Transició.

Vegem l’article publicat a tribuna.cat:

El gir democràtic: referèndum d'autodeterminació

Crònica, Política,

Llorenç Prats Sagarra

El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics és un acord internacional que va subscriure l'estat espanyol el 17 d'abril de 1977.

En aquell temps, en plena transició d'una dictadura militar cap a una democràcia popular, i malgrat les tensions de la guerra freda, l'Estat espanyol no va dubtar a reconèixer i emparar l'existència de drets col·lectius, als quals ara els catalans es volen acollir.

De moment el Regne d'Espanya no s'ha desdit d'aquest compromís internacional, malgrat les retallades que ja ha efectuat en l'abast del concepte de justícia universal o en la presa de partit, dins el context europeu i de Nacions Unides, contra la causa política dels catalans, principalment.

La demanda d'aquest referèndum no sols respon a una necessitat social i col·lectiva, sinó també a una raó històrica, ja que els anys s'han succeït des de que el text de consens espanyol es va pronunciar, sense definir-ho, sobre el sentit de les "nacionalitats".

En el dret internacional públic els pactes s'han de complir, d'acord amb el conegut aforisme pacta sund servanda. Per això, és del tot legítim, legal i necessari el referèndum d'autodeterminació que reivindiquen les institucions representatives dels catalans (la Generalitat de Catalunya). Aquest esforç d'explicació i de petició que des del 2006 s'ha plantejat obertament, de moment, no ha obtingut cap resposta per part de les institucions representatives de l'Estat espanyol.

Ben al contrari, en aplicació d'una determinada interpretació del cos legal acordat en el convuls episodi de la transició mencionada, les constants negatives han generat un efecte encara pitjor: laminació de competències autonòmiques quasi consolidades, retrocés en el ritme d'inversions en dotacions d'interès general i desmantellament del corpus jurídic informal que informava determinades atribucions de les "nacionalitats" (immersió lingüística, presència exterior,...), només per citar les més importants.

Les democràcies populars, com altres països han fet, són l'espoleta de la transformació social, per dirimir les qüestions importants que afecten la població. La vida comunitària necessita aquests instruments d'articulació generacional ja que permeten ventilar els temés pendents i abordar les noves qüestions.

Per això, la demanda d'aquest referèndum no sols respon a una necessitat social i col·lectiva, sinó també a una raó històrica, ja que els anys s'han succeït des de que el text de consens espanyol es va pronunciar, sense definir-ho, sobre el sentit de les "nacionalitats".

Amb més o menys bona voluntat, ateses les connotacions polítiques del Tribunal Constitucional, la jurisprudència de dret polític ha tractat de resoldre els innombrables conflictes que la successió històrica de la Generalitat de Catalunya, com institució amb continuïtat després de la seva dissolució il·legal el 1938 en plena Guerra Civil, ha generat.

La seva existència, dins l'esquema estatal espanyol, és una anomalia administrativa, sobre la qual, malgrat tant intents "d'encaix" no obté cap resposta satisfactòria. Per això, escau, sense més, emprendre el camí establert: el referèndum d'autodeterminació, previst pel setembre del 2017, amb plenes garanties democràtiques i com revulsiu per un procés participatiu que s'espera de forma general.

De fet, en tertúlies i discussions, aquest referèndum popular ja es va fent, de forma inexorable. Amb l'antecedent cautelós del 9N2014, com consulta no referendària, sense efectes vinculants, la causa popular de l'expressió política, en democràcia, per a determinades ocasions necessita d'una fórmula específica: el referèndum.

Els politòlegs i sociòlegs, després d'experiències molt semblants arreu d'Europa, tècnicament així ho admeten. Només l'estatus quo dels aparells de l'Estat són els que realment s'hi oposen, proposant i condicionant l'agenda política dels diferents líders. Curiosament, en comptes de veure-ho com una oportunitat per aclarir i avançar en una discussió política que ens fa perdre tota mena d'oportunitats, per exemple en la presència eficaç dins els mercats internacionals, s'entén com una amenaça i un intent de desestabilització.

Aquest paradigma és de difícil superació quan des d'instàncies institucionals espanyoles a més es dramatitza una possible decisió catalana davant la passivitat i el tancament que fins ara imperen.

Les plataformes ciutadanes, de tot tipus i color, que emergeixen a Catalunya des de fa un temps, ja avancen que el referèndum d'autodeterminació és una realitat política, per a la qual només cal donar-li la forma institucional i seriosa de les urnes. Com és que encara no es fa, si ja és un clam i és del tot possible?

© Llorenç Prats Sagarra, desdara@gmail.com

Advocat i periodista