Quan alguns policies es manifesten... sense un motiu clar.
El posicionament de determinats grups socials sobre la tasca
policial ha qüestionat des de fa un temps aquesta activitat pública, ja que
algunes situacions, molt concretes, han posat a prova les seves habilitats.
Sobretot, ha estat entre la policia més propera, per casualitat, en contacte
amb determinats col·lectius de persones, amb posicions extremes o bé molt
complexes. I així, s’ha desfermat una certa preocupació, al sentir-se vigilats
però sobretot qüestionats. El que per a molts col·lectius és del tot normal:
haver de respondre de nimietats o donar explicacions de moltes decisions, pels
cossos policials, en alguns casos, no s’havia vist així. La seva
responsabilitat els hi podia donar una certa superioritat respecte de la resta
d’empleats públics i, per descomptat, de la resta de ciutadans. La cultura
democràtica no pot admetre aquesta dissociació social en funció del tipus d’uniforme i de si hi ha o no uniforme. Per
això, en general, en el cas de la Policia de la Generalitat Mossos d’Esquadra,
aquesta situació, nova per molts, sobretot a la Guàrdia Urbana de Barcelona, i
per suposat també al CNP i a la GC, no ha suposat cap trauma, i llevat casos
molt singulars, la seva funció no s’ha vist ni es veurà mai enfrontada a la
societat de la qual surt i a la que serveix. No hi ha instruments del poder. El
poder som tots en el consens diari per fer viable una convivència mútua, amb
les aportacions dignes de cada una de les seves parts. Els elements contraris a
aquest plantejament comú es resolen pels mecanismes penals, acudint a la tutela
judicial. Sorprèn, per tant, de la manifestació, el seu escorxament social. Les
demandes laborals es canalitzen a través dels sindicats, en forma de millors
condicions de treball o bé requeriments de nous medis tècnics. La protesta
sindical, per tant, busca posar de relleu un dèficits que poden acabar afectant
la resta de la societat, essent els propis policies, uns especialitzats
funcionaris, que igualment en formen part. En cap cas, hi pot existir, com s’ha
insinuat, interpretat o malentès, una opció d’enfrontament entre la necessària
diversitat social de tota societat democràtica i una determinada supremacia
corporativa. La policia no és l’instrument
de la burgesia del segle XIX per protegir els seus interessos particulars. Ni
tampoc és l’eina del règim per perseguir i atemorir determinats grups de
persones, com es va fer durant el recent franquisme, envers els catalans. Els
policies no serveixen determinades opcions ideològiques, en un intercanvi tàcit
de favors o de contrapartides. Els valors democràtics es basen en el poble, i
hom, ni que sigui policia, no hi pot afegir ni treure res que no sigui el
compliment de la seva feina sota els principis d’igualtat i no
discriminació. La defensa dels valors
democràtics, en el context català, també té els seus prejudicis, després de
molts anys de règim dictatorial o autoritari. La responsabilitat col·lectiva,
si cal amb l’auxili de la justícia, preval per damunt de les causes personals
sense el suport de la població. Quan alguns pensen que la massa és idiota i
poruga, i alguns, escollits, han d’estar per sobre d’això per evitar mals
majors, i garantir la prosperitat i el benestar, pot succeir, o bé que se’n
surtin i acabin imposant “la seva llei” o es frustrin i se sentin enganyats i
acabin escenificant un funeral. Treballar per a que la societat sigui conscient
de les seves mancances i assumeixi els riscos necessaris és el deure de la
ciutadania, i sense excepció, també dels funcionaris, entre els quals també els
policies. La manifestació d’alguns policies el passat 16 de gener de 2017 a
Barcelona, no sols evidencia que molt pocs policies entenen la seva realitat
laboral en visió d’enfrontament social, si no també que la visió espanyola del
servei públic a Catalunya cada dia té menys seguidors, tot i que encara en queda
en un petit percentatge.
Llorenç Prats, @AraDesdara,
Advocat i periodista
Advocat i periodista
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada