Els reptes del
legislador català: de llei a llei, però com aguantar (fins al 24 de setembre?)
Si una cosa tindrà clara el legislador català és que no
voldrà renunciar a cap garantia democràtica que faci incontestable,
internacionalment i políticament, la celebració del referèndum d’autodeterminació
a Catalunya. Si no és així no seria útil
en cas de que el resultat sigui favorable a la constitució d’un nou país independent
dins d’Europa.
Per tant, no és possible celebrar un referèndum per sorpresa
ni d’amagat. Caldrà fer-lo amb publicitat i audiència. De primer, oferint a
totes les opcions polítiques la possibilitat de confeccionar-ne les bases,
encara que sigui de forma provisional; i en segon lloc, oferint una
participació transversal a tota la
població, sigui quina sigui.
Ambdós requisits són irrenunciables, i en cas contrari,
podria constituir un supòsit de segrest de la voluntat popular, ja que aquesta
ha de poder apropar-se a la celebració del referèndum després d’haver-se
informat i d’haver conegut diferents punts de vista. La convocatòria de referèndum,
per tant, no sols és formalment necessària, si no que és inevitable. Cal
fixar la data amb prou antelació, tot publicant-ho en un diari oficial.I també
establir les fórmules més apropiades per a garantir una votació universal,
lliure, igual, directa i secreta, a més d’un sistema objectiu i transparent per
fer-ho possible.
Tot plegat, seria fàcil i necessari, dins l’obligació dels estats que han ratificat els acords
internacionals sobre drets humans i drets polítics (Acta final de Helsinki,
entre d’altres), si aquesta dinàmica política estigués pactada i parlada entre
les diferents institucions afectades, incloses les pròpies de la Unió Europea.
Llevat que es digui el contrari, ara per ara, no serà així, i
per tant, la solució haurà d’ésser molt aproximada o només una semblança del que hauria d’ésser. Per
tant, de partida, ja patirà dures crítiques doctrinàries, entre les files dels
experts en dret polític i dret electoral, principalment.
Per salvar els vicis d’inconstitucionalitat que la nova llei
catalana de transitorietat, s’afirmarà
la legitimitat d’una majoria parlamentària que ha obtingut l’aval de la seva
població, en un procés obert i transparent, fruit de les eleccions del 27 de
setembre de 2017. També es podrà fer esment, de la necessària aplicació dels
tractats internacionals dels qual també és titular una part de l’Estat, malgrat
aquest per definició s’entengui indivisible.
Però, el més rellevant, al meu entendre, serà posar en qüestió la competència
del Tribunal Constitucional per entrar a valorar delimitacions de drets i
llibertats fonamentals pròpies del pobles i les nacions, en base a les pròpies
declaracions fetes pel president sortint d’aquesta instància jurisdiccional, al
proclamar que “el tribunal no pot solucionar el problema català”.
Efectivament, el bloqueig en cadena que només pot
desencadenar el Tribunal Constitucional, serà reemplaçat, d’acord amb la
legalitat vigent sortint del Parlament de Catalunya, per noves i més imaginatives
propostes, en un seguit d’esdeveniments que desembocaran, inexorablement, en el dia de la convocatòria, pel
qual tota la població catalana, i d’on sigui, haurà sentit el deure de fer-la
seva.
I per tot això, just abans de començar, el propi Tribunal
Constitucional ja admet la seva més flagrant incompetència per continuar. Si ho
fan només serà per fer seguidisme d’un
govern espanyol amb el qual comparteix, en molts sentits, una determinada
ideologia, però al marge de les lleis i
els tractats; i també de la divisió de poders i dels principis més generals del
dret.
Llorenç Prats, @AraDesdara, http://valoracionsperara.blogspot.com.es/
Advocat i periodista
16/03/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada