Qui és que actua de mala fe? Puigdemont o Rajoy?
La part catalana al·lega la negativa del govern espanyol a
poder convocar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, semblant al
d’autodeterminació (atesa la dificultat constitucional de liquidar la unitat
espanyola pel propi estat espanyol). Aquesta decisió suposa una violació dels
tractats internacionals sobre drets polítics i socials, així com dels drets
humans, que té subscrits i ratificats
el Regne d’Espanya, i per tant suposa una clara vulneració de la pròpia
voluntat expressada per l’estat espanyol, tot contradint el principi
jurisprudencial de que les administracions no poden actuar en contra dels seus
propis actes. Es dir, si ha ratificat els tractats internacionals sobre
respecte i protecció dels pobles, i els seus nacionals, no pot actuar, fins i
tot per omissió, en contra d’aquesta determinació.
De manera reiterada, almenys des dels 2010, la part catalana
ha reivindicat una solució nacional a la seva reivindicació territorial, tot
dirigint-se a l’estat espanyol atesa la seva posició de poder sobre els nostres
territoris. La postura d’aquest estat no sols ha estat la manca de resposta
positiva si no una contínua ingerència en les pautes polítiques que una majoria
social catalana vol explicar a la comunitat
internacional. Malgrat tot, han estat
denegades sempre les pretensions més bàsiques: el tracte bilateral Catalunya –
Espanya, i les més bàsiques pretensions descentralitzadores, en els àmbits
judicials, tributaris i fronterers.
Per tot això, cal analitzar si els requisits per posar damunt la taula les pretensions
catalanes s’han complert. En primer lloc, l’estat espanyol no pot adduir
desconeixement o ignorància sobre una qüestió que ha tingut i té una molt
considerable adhesió social arreu de Catalunya, i també, segons com, a Espanya. Els terminis de discussió s’han dilatat
pràcticament durant una dècada ja que els primers debats sobre les incoherències constitucionals
espanyoles en relació amb els atributs nacionals catalans ja provenen de l’any
2006. Per tant, una dècada després aquest conflicte continua del tot obert i en
plena discussió pacífica i de continguts. No és possible, per tant, en cap
sentit, invocar unilateralitat o arbitrarietat en el desenvolupament d’aquesta
reclamació per part de l’estat espanyol.
L’endarreriment en l’execució del projecte de reconstrucció
nacional s’ha sostingut per raons
polítiques (reconversió del sistema de partits i crisis successives d’aquests)
així com per raons econòmiques d’oportunitat (sortida de la crisis i
estabilitat financera, principalment), tanmateix, el seu calendari sempre ha
estat sotmès a una necessitat de
col·laboració entre l’estat emergent (català) i l’estat vigent (espanyol), que
només s’ha produït, de moment, en algunes qüestions molt puntuals (seguretat,
pagaments a proveïdors,...).
Per tot això, les conductes, tipus col·lusòries (acord
conscients per barrar el pas a les pretensions catalanes), de les institucions
espanyoles, incloses les de l’administració de justícia i d’altres especials,
com el tribunal constitucional, denoten
evidents irregularitats o fraus en el seu funcionament, tot deixant sense protecció ni solució les demanades
nacionals dels catalans. En aquest cas,
les demandes col·lectives indicades, ni tan sols tenen entrada ja que no estan
previstes, i la seva individualització s’aïlla de qualsevol connotació política.
L’aforisme jurídic fraus
omnia corrumpit, el frau tot ho corromp, ve al cas després d’haver-se
obtingut no sols negatives si no també tota mena de pressions per impedir
l’exercici democràtic i pacífic de millora política per a Catalunya, més enllà
del model territorial, de competències i reconeixements,
que s’ha imposat fins al moment.
Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada