El veïnatge perdut:
una història de retorns, el repoblament de Catalunya
El dret civil català, ara per ara, una de les poques
herències de les èpoques pretèrites de plena sobirania que es mantenen, ha
estat objecte d’una esforçada renovació
per part del legislador català. Els seus llibres i institucions han estat
actualitzats i, com a tals, van arribant a les notaries i relacions
interpersonals en múltiples negocis jurídics que la vida ordinària imposa.
Des del naixement fins a la mort, les persones teixim tota
mena de relacions jurídiques, sigui per acció, de forma activa, o per omissió, per simple passivitat. D’aquestes
darreres, hi ha l’adquisició del veïnatge civil català per residència contínua a Catalunya durant deu anys, sense que s’hagi
manifestat una declaració formal en
contra.
Molts espanyols que van migrar a Catalunya durant els anys
60 ara volen tornar als seus llocs d’origen, al constatar el cost de la vida d’aquí
i les ànsies de tranquil·litat que només
el lloc d’infància dona. No obstant això, deixen fills i nets aquí, i no volen
trencar tots els lligams, si més no a l’hora de vendre o cedir les seves propietats, doncs ja tenen o gaudeixen
de propietats, infrautilitzades, en els pobles espanyols d’origen.
Catalunya va oferir unes oportunitats de progrés
extraordinàries, en forma de treball i dedicació, i ara el futur els premia en
vàries opcions per escollir: quedar-se o tornar, quant ja tenen adquirit, per
omissió , el veïnatge civil català, i com a tal, genera aspectes propis, com
els derivats de l’avançat ordenament
civil català (família, successions, consum, propietat,...).
Són dubtes que sobrevenen dins el context polític del procés
de recuperació nacional catalana, i que es fonamenten en decisions estratègics,
dins del cicle vital de qualsevol
persona: què faré quan sigui gran? quines són les meves prioritats
patrimonials? on tindré millor garantits els meus drets?
Són les mateixes preguntes que van respondre a l’hora de fer
les maletes per venir a Ripollet, Alcoletge o Constantí, entre molts altres destins. I són preguntes d’aplicació
del dret civil, i de com ens volem obligar i exigir en les nostres relacions
amb els demés; tot plegat, tot sigui dit, de forma certament inconscient.
En determinats moments, al moment de fer testament o contraure
matrimoni, per exemple, afloren amb més precisió
aquestes qüestions ineludibles. I la
resposta catalana ha estat sempre ben acollida
i admesa, compartida i acceptada, tot i que sovint, encara, ignorada i apartada
des d’instàncies jurisdiccionals.
La tradició jurídica catalana de la qual ens beneficiem arrenca
des de temps immemorials i com a tal informa tot el dret civil català, i ens
cobreix en multituds d’aspectes que
ens passen molt desapercebuts però què hi són i s’han actualitzat. La
biblioteca jurídica del codi civil de Catalunya és certament rellevant i digne
de consideració.
Pels qui volen tornar als llocs d’origen, creient que el
moment polític català de revisió i posada al dia, els pot generar incerteses,
al meu entendre s’equivoquen, ja que les proteccions jurídiques, ja vigents, són suficients i exigents, i
els drets que tenen consolidats pel transcurs dels anys els protegiran més
enllà del que puguin sospitar o imaginar.
Poden anar de vacances o poden fe llargues estades, sense perdre el veïnatge conquerit amb els
seus anys de lliurament i dedicació a una nació mil·lenària, per la qual, la
seva llibertat i respecte és el més important. Tot plegat com indica el seu
codi propi de regulació civil, al dir que “les disposicions i les lleis civils
catalanes poden ésser objecte
d'exclusió voluntària, de renúncia o de pacte en contra”, en una excelsa
clàusula de llibertat civil que posa tota la confiança en la voluntat i
determinació dels seus ciutadans.
Què més poden esperar d’un país i una gent que només exigeix
com a garantia la seva llibertat: la llibertat
civil? Certament, jo mai hi renunciaria, i així ho aconsello.
Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada