Un salt de gegant: la
doctrina general admet el referèndum unilateral d’autodeterminació
Una quantitat important de juristes, estudiosos de lleis i
la seva jurisprudència, han subscrit i presentat públicament un manifest o
presa de posició doctrinal sobre la
conveniència i la legalitat d’un referèndum d’autodeterminació pel poble de
Catalunya.
La nació catalana té aquest dret polític, tan per la seva
naturalesa, de país plenament identificat i reconegut, com per la voluntat dels seus habitants, segons
les doctrines més modernes dels drets de gents.
La submissió a les lleis de l’estat espanyol, per tant,
lluny d’ésser un inconvenient per defensar aquestes tesis, per a molt juristes,
és una bona oportunitat per desenvolupar tot l’abast dels tractats
internacionals que el Regne d’Espanya té subscrits sobre aquest assumptes. L’exercici
del dret d’autodeterminació dels pobles i la defensa dels drets i llibertats fonamentals.
No obstant això, tot plegat seria massa senzill, i qui si
sap si poc útil pels advocats, si no fos per que l’estat espanyol hi està en
contra, i no hi veu cap necessitat. S’escuda, amb certa lògica, que el règim
establert per la constitució espanyola ja va ésser del tot discutit en el seu
moment, tot fixant, definitivament el
seu parer, incloent com s’ha de seguir si cal fer una reforma a fons del seu
contingut.
Aquest poderós instrument jurídic de regulació fonamental,
que disposa fins i tot d’un tribunal propi (el Tribunal Constitucional) no es
pot negar que pateix de dos vicis certament invalidants: el moment en que es va
redactar i fins i tot votar, l’any 1978, després de 40 anys de règim de terror,
repressió i persecució, per una banda, i també que tot ell està en mans d’uns
magistrats especials, que escollits de forma molt polititzada i certament parcial, permeten tergiversar alguns dels
pactes implícits o no escrits, pròpiament, que conté la Carta Magna.
L’activitat del Tribunal Constitucional, com òrgan de
regulació i resolució de conflictes polítics, o derivats del dret públic, no és
estrictament una funció jurisdiccional en la que els presumptes delinqüents han
d’ésser qüestionat i jutjats. No obstant això, ara si que ho és, per escàndol del
món civilitzat, i actuarà com un òrgan repressor de les ànsies de llibertat i
de millora del sistema públic de convivència (modificació de la llei orgànica
del TC del 2015 que ell mateix s’ha validat, essent jutge i part d’un procés certament poc contradictori, si com a tal
s’erigeix com òrgan jurisdiccional).
Quan el TC ha de preocupar-se del compliment de les seves
resolucions és que alguna greu falla entre les institucions. El diàleg polític
al marge de la lleialtat institucional i la coresponsabilitat pública no té
sentit, i posa en evidència una
crisis política de grans dimensions.
La negativa del bloc constitucional, per les raons anteriors,
bloqueja una sortida ordinària a la situació catalana, i per tant, s’admet ja
com necessari una sortida extraordinària, de forma motivada i justificada, a l’empara
de les lleis internacionals. Aquesta opinió ja s’està generalitzant i no s’entén
aliena al dret vigent, salvant la
necessitat de mantenir la seva integritat democràtica, pacífica i
participativa.
L’error jurídic de partida, que s’inculca a tot bon lletrat,
des del seu naixement, és parlar de la supremacia de la constitució, i no dels
principis informadors d’aquesta: els drets humans i les llibertats fonamentals,
com per altra banda més de 600
juristes ens han recordat.
Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada