Més que una carta
oberta. El President amb la legitimitat del poble.
La carta d’ahir del President Puigdemont, adreçada al seu homòleg espanyol, és un escrit fet des de la consciència més bàsica dels principis jurídics del dret polític o constitucional. Per això, és un escrit sense estridències i ple de sentit comú. Proporcional i equilibrat. Honestament, cap persona la podria rebutjar, si actues sense prejudicis ideològics o consignes destructives.
La carta d’ahir del President Puigdemont, adreçada al seu homòleg espanyol, és un escrit fet des de la consciència més bàsica dels principis jurídics del dret polític o constitucional. Per això, és un escrit sense estridències i ple de sentit comú. Proporcional i equilibrat. Honestament, cap persona la podria rebutjar, si actues sense prejudicis ideològics o consignes destructives.
El President de la Generalitat, en aquest moments, actua en
representació de tots els catalans, i més enllà de les funcions pròpies de les
seva institució i de les competències que té encomanades, és el portaveu
qualificat d’un poble, comunitat o nació que necessita expressar-se. Certament,
és una bona casualitat, i com a tal cal ésser aprofitada, tot i que sovint
genera friccions de difícil justificació. En sentit restrictiu, el President de
la Generalitat, dins el marc constitucional vigent, tal com diuen veus
acadèmiques contràries al procés, hauria d’ésser imparcial, i allunyar-se d’aquesta
tessitura partidista, tot i que sigui majoritària.
Per altra banda, cal dir, tot i que està escrit sense
efectes jurídics, que la Generalitat, i en conseqüència els seus titulars, el Parlament,
el Govern i el President, no són meres construccions de la constitució
espanyola sinó hereves de les institucions seculars de representació catalana,
ja des de l’etapa republicana, i també des de la seva aportació en els sistemes
dinàstics d’Espanya, amb especial distinció del Tractat d’Utrecht, entre molts
d’altres.
Tanmateix, quina seria l’alternativa? Un òrgan popular, una
assemblea d’electes, un consell d’entitats, una entitat social,... per aplegar
totes les voluntats a fi d’exercir l’autodeterminació? Certament, àdhuc pels
seus detractors, la solució seria molt pitjor. El procés, en mans de les
institucions ofereix millors garanties, sabent que estan subjectes a les lleis
i als principis informadors d’igualtat i sotmetiment a la llei; tot fent
possible, si és el cas, i les parts ho consideren responsablement, fer una
transició suau i tranquil·la.
El dret a l’autodeterminació d’un poble té mecanismes
propis, i no necessita en cap cas de mecanismes de negociació ni de supervisió,
si com a tal forma part d’una elecció lliure, democràtica i pacífica. D’això hi
ha molts exemples. En canvi, i cal distingir-ho bé, si té la seva negociació
indiscutible la independència, distribució d’actius i passius, i règims de
reconeixement mutus. L’emancipació nacional pot deixar molts atributs de gestió
i col·laboració intactes entre les dues parts, fins que no es revisin o
negociïn. De fet, aquest seria el cas més comú, en l’escenari a curt termini,
en el supòsit de que tingués justificació a resultes d’un escrutini positiu a
la secessió.
Per tot això, és vital, imprescindible i irrenunciable seguir
el sender traçat clarament en els tractats internacionals, subscrits íntegrament
pel Regne d’Espanya, sobre el dret a l’autodeterminació. No és possible, sota
cap supòsit, saltar-se, ni per omissió, la determinació democràtica: la
convocatòria, celebració i valoració d’un referèndum d’autodeterminació del
poble català. El subjecte d’aquest
procés, com deia, tant de forma passiva, per beneficiar-se, com activa, per
liderar-ho, és la comunitat de vida, nació o col·lectivitat organitzada, amb
territori legítim o no (com el cas de Kosovo). En cap cas, ho és la
Generalitat, ni el Parlament ni molts menys el seu President.
L’error de l’estratègia del Sr. Artur Mas (1956), a la qual quasi
ens precipita, passava per una DUI o declaració unilateral d’independència.
Aquesta deriva hagués no sols donat la raó a l’Estat espanyol per tractar el
fet com un imposició gratuïta, arbitrària i sense fonament, si no també dins la
comunitat internacional com un segrest de la sobirania popular, en forma d’un
descafeïnat i segurament còmplice (amb Espanya) “cop d’estat de saló”.
No, l’autodeterminació pertany al poble i només el poble la
pot fer valdre. En el nostre cas, les institucions pròpies, com la Generalitat
de Catalunya, hi poden col·laborar, però
han de romandre tant neutrals com sigui possible. La campanya del referèndum
hauria d’ésser molt escrupolosa en aquest sentit: animant a votar però sense
dirigir el sentit del vot. Una cosa semblant hauria de passar amb l’Estat espanyol.... Somiar despert és de franc!
Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat
25/5/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada