La decisió dels
jutges davant l’autodeterminació
La maquinària judicial (el poder judicial) és una de les principals
estructures estatals arreu del món. En el cas espanyol, malgrat la transició
espanyola (1978), aquest poder encara arrossega moltes incerteses pel que fa a
la seva distància respecte a l’executiu i al legislatiu, sigui per les pròpies
persones que l’exerceixen o sigui per l’ambient sociològic espanyol (PP) en el que està submergit.
No obstant això, cabria pensar, i recordar, la
responsabilitat jurídica que aquestes persones ostenten, i també, atesa la seva
autonomia i independència teòrica, la seva aproximació doctrinal i
jurisprudencial respecte al dret d’autodeterminació. Aquest discerniment, en
base al dret, pot generar alguna sorpresa, en la línia del que va suposar, amb absoluta
clarividència, el jutge Santiago Vidal. Per tant, ni la llei del referèndum ni
la de transitorietat, si com a tals són desenvolupaments normatius, proporcionals
i concisos, de l’exercici del dret d’autodeterminació que tenen els pobles d’acord
amb els tractats i les normes internacionals, podrien resultar estranys a més d’un
jutge de Catalunya o d’Espanya, per no parlar de les corts internacionals de justícia, i especialment, el Tribunal
Europeu de Drets Humans.
Per això, determinats juristes de relleu (Eugeni Gay, Jordi
Casas, ...) ja s’estan esgargamellant buscant la manera, impossible, de buidar
de contingut jurídic el referèndum d’autodeterminació del proper 1 d’octubre,
quan alguns juristes igualment afins a aquesta voluntat majoritària, com Montserrat
Nebrera o Agustín Luna, ja entenen com inevitable
aquesta consulta referendària d’efectes vinculants per l’Estat espanyol i per
la comunitat internacional, i directament admeten que el dia 2 d’octubre és el
moment de la veritat per mantenir viva una determinada idea federal o confederal d’Espanya, tant inviable a
hores d’ara, com vulgui el PP.
El dret d’autodeterminació dels pobles, pertany als pobles,
i el seu exercici està reconegut i establert jurídicament en el context de les
democràcies del món. I això ho saben tots els que han llegit i estudiat el que
el professor Manuel Díez de Velasco ha ensenyat de forma prodigiosa en els centenars
de facultats de dret on és el llibre de capçalera, i entre ells, hi ha
especialment, la llarga llista de jutges i magistrats que exerceixen la
judicatura amb sentit d’equitat i prudència en l’actualitat. I en això rau
precisament, l’esforç neguitós i convulsiu d’uns determinats creadors de
doctrina jurídica que acaben d’adonar-se que el referèndum d’autodeterminació
de Catalunya del proper 1 d’octubre és irrefutable jurídicament i absolutament normal d’acord amb el dret
internacional públic.
La nacionalitat catalana ja es reconeix a la Constitució
espanyola, malgrat la STC de 27 de juny de 2010 sobre l’Estatut català del
2006, i com a tal estableix una base irrevocable sobre la continuïtat del poble
que el 1714 va perdre les seves llibertats nacionals, reconegudes en tots els
àmbits del dret públic, i que, en el seu context històric, igualment va ésser palès
en el procés constituent de les Corts de Cadis de 1812, fins arribar als fet d’octubre
de 1934, entre d’altres, on la comunitat internacional rememora i activa la
semblança catalana, com poble que vol refer-se d’una secular violència institucional castellana.
El debat jurídic, per tant, no és balder i és precís
continuar exercint l’opinió que solidifica les posicions doctrinals de jutges i
magistrats, pels quals té tanta i tanta importància, ja que revesteix d’autenticitat
el seu fil argumental, en l’exposició dels diferents fonaments de dret que
suposen el cos determinant d’una sentència o interlocutòria. Per això, fins al darrer
minut, del darrer instant, cal continuar explicant i donant raons, en totes les
àgores i en totes les converses, no sols de la versemblança jurídica del dret d’autodeterminació
del poble català sinó sobretot de la seva eficàcia
i executivitat, en tant que dret inalienable que tenen tots els pobles.
Tal vegada, el canonge Jaume Collel, ja ho havia dit : "No
captem el dret de viure, dret que no es compra ni es ven, poble que mereix ser
lliure, si no li donen, s'ho pren" i aquesta llei, la llei, és vigent i totalment inderogable, és el
dret d’autodeterminació dels pobles.
Llorenç Prats , @AraDesdara
Advocat
27/7/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada