Els cristians de la república i l’hora dels
laics.
Des de 1899 la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat ens
recorda que els creients catalans tenim una vocació com a laics amb una llarga
tradició. Els laics, també a l’Església, es poden organitzar en associacions o
entitats, que adquirint igualment la seva naturalesa cívica com associacions o
fundacions, poden exercir amb naturalitat l’exercici del dret de llibertat
religiosa. En el cas de la Lliga
(www.lliga.cat) aquesta naturalitat només
es va veure alterada, per raons òbvies, durant la guerra civil, i enguany, com
es obvi, sota el nou lideratge de Carles Armengol, després de la sobtada pèrdua
d’en Joaquim Ferrer (1937-2016) també ens convoca a la gent de fe a la missa en
sufragi dels patriotes catalans de tots els temps, com oferiment modest
d’aquest poble en la història de la salvació (serà a les 10:00 de l’onze de
setembre, a Santa Maria del Mar).
La naturalitat d’aquest esdeveniment és un
expressió tradicional de l’exercici de dret fonamental de la llibertat
religiosa, segons el qual, no sols individualment sinó també col·lectivament,
les agrupacions de creients, i la pròpia Església, no cal dir-ho, poden fer
activitats per celebrar, predicar o ensenyar allò propi de les seves
conviccions religioses. Aquest dret fonamental conviu igualment amb la laïcitat
de les administracions públiques i del sector públic, en un escenari certament
canviant per tres motius fonamentals, sobre els quals, la situació política
actual podria afegir-hi més complexitat.
L’escenari pastoral catòlic no és més greu a
Catalunya que a qualsevol altre indret d’Europa, salvant referències com els
assistents als preceptes dominicals o bé l’assiduïtat per apropar-se als
sagraments; els canvis socials accelerats i les noves dinàmiques personals han
deixat desencaixades les estructures tradicionals de les parròquies i els
capellans, però poc a poc els nous plans pastorals diocesans hi van entrant
(esperem que a temps), per resoldre, per exemple, la manca de continuïtat entre
l’accés a l’eucarístia (primera comunió) i la vinculació a una comunitat de
vida cristina. Per tant, no hi ha, en general, limitacions, al dret de
llibertat religiosa per assolir les necessitats pastorals del poble de Déu, si
no dificultats reals per moure i vertebrar el que fins ara havia funcionat com
un engreixinada maquinària per expandir un missatge de fraternitat i esperança
(l’Evangeli) que per si sol no necessitaria gaires medis ni intermediaris atesa
la seva radicalitat. En aquest sentit, no seria massa lògic llençar un missatge
catastròfic com l’abocat per en Eduard Ibañez, director de Justícia i Pau
(Catalunya Cristiana, 20 d’agost de 2017), sobre els atacs dels laïcisme
excloent per part de, bàsicament, grups polítics sobiranistes, tot recordant
una possible proposta de revisió de la llei estatal de llibertat religiosa, del
2010!
En segon lloc, i no menys important, hi ha
certament moviments, molt ben organitzats, de tipus laïcista, és dir, que
malden per eradicar qualsevol presència religiosa, no sols de la vida pública
si no també (!!!) de la vida privada, en forma de ritus, activitats,
símbols,.... Hi ha qui entén les conviccions religioses d’una manera sempre
sospitosa i obscura, sovint amb una agreujant afegida si prové de l’Església catòlica, per entendre
que gaudeix o gaudia d’un cert tracte de favor o posició privilegiada. Sobre
això, abans de res, cal dir, que sempre serà atacable jurídicament, el dret a
la llibertat religiosa és un dret fonamental, i també un dret humà de gran
calibre ja que forma part de la identitat i l’existència de les persones,
subjectes bàsics i primaris dels sistemes jurídics. I per això, cal estar
atents, i no deixar passar com si res determinats atacs, tot bastint els
arguments i les raons de la nostra activitat com a creient, a més del que
significa de vida i confiança la fe que estimem, sempre alliberadora i pels
camins de la veritat. Certament, això xoca amb la comoditat dels concordats i
d’altres formes de “les autoritats” de resoldre els problemes de baix o que hi
ha entre el poble.
I finalment, l’estat laic davant una demanda
concreta, per exemple el menú halal en els menjadors escolars, ha de poder
respondre de forma proporcional, amb respecte i prudència. L’allau migratòria,
cada dia posarà més a prova la capacitat de tolerància de les societats, i els
ferments dels populismes hi tenen en tot això molta facilitat per créixer, i
des d’aquests cap a formes fanàtiques, autoritàries o excloents només hi ha un
pas. I curiosament, molt poques (o cap!) demandes de menú quaresmal (el peix en
divendres) s’han sentit en el bast teixit escolar català, ja que no vindrà
d’aquest formalisme, potser només tradicional i ni tan sols canònic... I vet
aquí que el dret de llibertat religiosa s’exerceix i s’aplica ja de forma més
efectiva per l’impuls de comunitats religioses no catòliques, ateses les seves
accentuades conviccions i principis.
El temps del cristianisme cultural (pessebres,
processons, retaules, claustres,...) ha de trobar el seu lloc i fer-se palès
d’una manera més oberta i combativa, ja que és una herència històrica de valor
incalculable, i sobre aquest objectiu no hi ha cap impostura possible. Per
altre banda, el cristianisme religiós ha de saber fer valdre, en tot moment i a
tota hora, l’exercici del dret de llibertat religiosa, com a dret fonamental,
tot i no estar-hi acostumats, sigui per una certa autosuficiència o per simple
ganduleria. Que Déu ens hi ajudi, i ho puguem veure.
Llorenç Prats
@AraDesdara
30/8/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada