Existeix el dret de conquesta? Causa dels nostres mals.
Si bé l’exercici del dret d’autodeterminació està previst i
regulat internacionalment, i forma part del sistema jurídic de les Nacions
Unides, no ho és la seva execució efectiva un cop aquest dret ha estat lliurament
exercit de forma satisfactòria. Efectivament, l’endemà de l’1 d’octubre, si Déu
vol, i guanya el SI, l’escenari serà
molt desconcertant, per uns, per la seva novetat, i pels altres per la seva
incredulitat.
La pauta gradual i assenyada que proposa la llei de
transitorietat jurídica no eximeix de dificultats la culminació dels procés de
recuperació nacional, sobretot, si com es preveu els successors dels que van
guanyar per “dret de conquesta” aquests territoris no tenen intenció de
retirar-se, encara que es quedin sense funcions ni atribucions, siguin
públiques o privades, al negar-se a integrar-se en un nou ordre democràtic,
lliurament investit per una majoria popular (en cas de guanyar el SI en el
referèndum d’autodeterminació del proper 1 d’octubre de 2017, òbviament).
Podria existir la temptació, per part d’aquests darrers, no
sols de negar l’eficàcia del resultat, sigui per defectes de forma o pel
desenvolupament de la jornada, fet que suposaria admetre la validesa del
referèndum d’autodeterminació, si no, encara pitjor, entendre que sigui quin
sigui el seu resultat no seria aplicable en cap sentit, tot negant una vegada
més la realitat, en un autoengany majúscul, com el que ens ha conduït a la
situació actual (sense alternatives ni contrapartides de cap tipus ni espècie).
Com ja s’ha dit, reiteradament, una determinada idea d’Espanya,
terra de conqueridors, s’ha imposat, dificultant, fins al darrer extrem,
qualsevol possibilitat plurinacional en la seva articulació territorial. La
monarquia espanyola també és la responsable d’això, al negar l’evident
plurinacionalitat de l’estat espanyol, dins d’un context constitucional, on mal
els hi pesi sempre ha quedat l’ombra del seu deute secular, en forma de menció
a les nacionalitats o per l’existència dels dits territoris forals.
El propi Tribunal Constitucional ha hagut d’entrar sovint a
dirimir què s’entenia per territori foral, i ho ha fet dient que són “aquells
territoris integrants de la monarquia espanyola que, malgrat la unificació de
dret públic i de les institucions polítiques i administratives de la resta de
regnes i regions d’Espanya, culminada en
els Decret de Nova Planta de 1707, 1711, 1715 i 1716, van mantenir els seus
propis furs (entesos tant en el sentit de peculiar forma d’organització dels
poders públics com del règim jurídic propi en d’altres matèries) durant el
segles XVIII i gran prat del XIX, arribant fins i tot als nostres dies
manifestacions d’aquestes peculiaritats forals”. Per tant, hi ha de fons un
deute, quasi irreparable per la seva gravetat, en el que va ésser l’assimilació
espanyola, d’estirp castellana, sobre els territoris conquerits i anorreats,
salvant aquest llast històric residual que ha sobreviscut, de valor
incalculable, que interpel·la els propis magistrats del TC.
I tal com passa ara, amb el posicionament del nacionalisme
espanyol, negant tota bondat a l’existència de la nació catalana, depositària,
com la millor, del dret inalienable a l’autodeterminació, ja en el Decret de
Nova Planta de 29 de juny de 1707, entre d’altres, es refereix en diversos
moments al “just dret de conquesta” per justificar la supressió dels furs, o les
seves singularitats jurídiques.
Doncs bé, aquesta apel·lació al “just dret de conquesta”,
terme contradictori si n’hi ha, roman de fons en la mentalitat espanyola,
secular i present, a dia d’avui. Allò que va ésser tiranitzat, amb vessament de
sang, no pot quedar fàcilment reversible, i no sols s’adquireix si no que a més
és just (!), clamen encara ara, tot i els dubtes, els jurisconsults espanyols.
El “just dret de conquesta”, per tant, és l’espasa mortífera, d’una ideologia
dominadora i discriminatòria, que des de fa molts anys s’ha prodigat sobre els
catalans, entre d’altres pobles, fins deixar aquesta nació esgotada i quasi
liquidada.
El proper 1 d’octubre de 2017, per primer cop, en base al
dret internacional, a Catalunya hom es refarà d’aquesta gran injustícia, i no
sols voldrà reparar la memòria d’un passat fosc i trist, sinó que també
aportarà una visió de futur, plena d’esperança i dignitat. És possible i
necessari: el referèndum d’autodeterminació és l’inici d’un camí clar per viure
en pau i llibertat.
Llorenç Prats
Advocat
@AraDesdara
5/9/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada