Entrada destacada

Com exercir l’autodeterminació i si el govern autonòmic constitueix un entrebanc.

Com exercir l’autodeterminació i si el govern autonòmic constitueix un entrebanc. A hores d’ara, ja és conegut que el referèndum d’aut...

dilluns, 18 de setembre de 2017



Els dubtes municipals, les policies locals i l’1 d’octubre: el referèndum d’autodeterminació

En el món jurídic, sobretot entre els coneixedors del dret administratiu, la Llei 19/2017 ha suposat un fort atzucac, sigui per la seva claredat o sigui per la seva novetat. Efectivament, la llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya és molt clara respecte el mandat que han de seguir les autoritats públiques catalanes ja que emergeix per damunt de qualsevol altra disposició, sigui del rang que sigui, i per tant la seva aplicació és indubtable tot i no contenir disposicions coercitives per garantir la seva implementació efectiva i integral, i també és una gran novetat doncs al desenvolupar directament el dret col·lectiu, de tipus fonamental, a l’autodeterminació, tot desenvolupant les previsions internacionals sobre la matèria, sense la mediació de la Constitució ni de l’Estatut, esdevé un supòsit desconegut que genera perplexitat i, fins i tot, admiració.

Tanmateix, per medi de les accions de la Fiscalia, un cop considerades les resolucions del Tribunal Constitucional, s’ha prodigat una imatge en la qual es deteriora l’abast jurídic d’una disposició legal que un cop publicada al diari oficial ha nascut en base al contingut precís del dret internacional públic. I d’aquesta manera, alguns funcionaris municipals, sobretot policies locals, potser més per raons d’oportunitat, de tipus ideològic, han ignorat aquest cos normatiu  de forma deliberada i amb premeditació, sense tenir-ne cap necessitat.

No és, per altra banda, fàcil destriar entre legalitat i aparença de legalitat ja que si hom no s’aferra a la literalitat de la norma, des d’una perspectiva estrictament local els horitzons jurídics dels dret a l’autodeterminació resten llunyans i inaccessibles. I quina és la disposició legal més clara i rotunda? Sense cap dubte, la continguda en la Llei 19/2017, segons la qual, meridianament, s’estableix en el seu art. 3.2 “Aquesta Llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a regular i garantir el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes les normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l'exercici d'un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya”. De forma que ja preveu qualsevol altra aparença de legalitat, artificialment construïda o degudament encaminada, però contrària als drets fonamentals i inalienables del poble de Catalunya.

Tot plegat, i cal dir-ho, per no pecar de dogmàtics, assumint críticament que el procediment d’aprovació d’aquesta llei segons la qual s’estableix un règim jurídic excepcional, per un període molt curt i per un motiu molt restringit, podria haver estat més llarg i contradictori. Malauradament, no ha estat possible, i en general, s’ha fet el que s’ha pogut, dins un context polític ple de condicionants, que queda del tot evident en les actes de sessions dels plens del Parlament de Catalunya que van conduir a la seva aprovació.

Des d’una visió estrictament jurídica es trigarà molt de temps en saber el posicionament de les corts internacionals de drets humans, de la Unió Europea i de Nacions Unides, per dilucidar el fons d’aquestes qüestions, i ara per ara, per tant, regeix, com quasi sempre, el sentit comú i la proporcionalitat. L’exercici del dret fonamental a l’autodeterminació no pot extralimitar-se en cap de les seves prerrogatives, sobretot pel que fa a la garantia d’altres drets fonamentals, entre ells, principalment, el dret a la integritat física de les persones, i per això, cal recordar precisament el contingut i l’abast de la llei 19/2017, com autèntica fita, del que en dret s’entén com ajustat i equitatiu, i d’aquí l’exigència total de cap mena de violència o res semblant.

Per tot això, escauria entendre que els alcaldes poden donar instruccions clares a les seves policies locals sobre els efectes jurídics de la Llei 19/2017, en la mesura que ja preveia aquesta determinada situació d’aparença de legalitat al marge del dret fonamental a l’autodeterminació, i també els propis alcaldes tindrien a bé atendre la petició del President de la Generalitat per a facilitar els mitjans imprescindibles, d’acord amb el previst, igualment, en la llei esmentada; tenint en compte el que diu la llei de procediment administratiu (Llei 39/2015) segons la qual els actes de les administracions gaudeixen de la presumpció de validesa, per no entrar en col·lisió amb la llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya.

Fins aquí és una visió que, sense fissures, seria meritòria de mantenir, pel que fa a l’ordre administratiu. Resta, per altra banda, l’estudi de com entra l’ordre penal, si com a tal és possible, tenint en compte la despenalització existent sobre convocatòria i participació en un referèndum (i sense tipificació expressa no pot existir delicte). I és així també perquè la sentència del Tribunal Suprem contra el Sr. Francesc Homs per la seva implicació en el procés participatiu del 9 de novembre de 2014 no és supòsit equiparable, ni de lluny, amb el desenvolupament vigent previst en la Llei 19/2017, sobre el referèndum d’autodeterminació de Catalunya del dia 1 d’octubre.

Llorenç Prats
Advocat
@AraDesdara
18/9/2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada