Totes les normes al
servei del dret de l’autodeterminació
La Llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació,
estipula, després d’una àmplia i certa motivació, que totes les normes que hi
puguin entrar en conflicte queden condicionades o han d’ésser aplicades de
forma que garanteixin l’exercici del dret fonamental i inalienable del poble de
Catalunya. Aquesta disposició per tant està establint que els possibles
fonaments de dret d’una possible resolució judicial tampoc serien vàlids per
motivar un impediment en l’exercici d’aquest dret fonamental i inalienable.
La jurisprudència, quan hi ha confluència de drets
fonamentals, tendeix a analitzar de forma sistemàtica si aquesta concurrència
pot generar danys o perjudicis per tercers i també, si la seva existència es
pot mitigar de forma proporcionada i ajustada, a fi de permetre la seva
coexistència. Per tant, cal dir-ho, no hi ha drets fonamentals absoluts, i tots
ells han de reeixir enmig de diferents expressions d’altres drets fonamentals.
Per això, cal demanar als jutges i magistrats, en aquest cas concret, la màxima
prudència, ja que pel fet d’ésser una clamorosa novetat i restar sotmès a una
forta pressió política, hom podria entendre que la seva vigència no es tan
rellevant com ha exclamat, en forma de llei, el Parlament de Catalunya.
La prudència consisteix, per tant, en defugir el bloc de la
constitucionalitat, incloent el propi Estatut, ja que en cap cas aquestes
normes emparen ni desenvolupen l’exercici del dret d’autodeterminació. I al
mateix temps, també en encarar possibles vulneracions de drets fonamentals i
llibertats públiques que podrien quedar malmeses per una desproporcionada
aplicació de la llei esmentada, les impugnacions polítiques de la qual no
tindria cap sentit mantenir-les sobre bases jurídiques, no sols per la seva
vida efímera, condicional i limitada, si no sobretot per garantir i fer
efectiu, en darrer terme, l’exercici d’un dret fonamental i inalienable com el
que té el poble català.
El magma jurídic, per tant, no és tal, si al marge del que
pugui establir la llei de transitorietat, la llei del referèndum d’autodeterminació
de Catalunya s’emmarca dins el context,
ajustat i precís, per permetre la celebració d’una consulta vinculant el proper
1 d’octubre d’enguany. Els mecanismes administratius de compulsió o semblants,
que podrien generar eventuals friccions o greus disconformitats, no s’haurien
de produir, si una bona gestió intenta evitar-ho, fent possible una jornada de
participació que ha d’ésser eminentment cívica.
Al contrari d’això, i salvant el que signifiqui i resulti a l’endemà,
les alteracions o ordres per impedir aquesta jornada del referèndum d’autodeterminació,
si que suposarien l’obertura d’un panorama jurídic ple de contradiccions i de
buits que difícilment es podrien substanciar de forma ordinària, malgrat les
poques pretensions innovadores de la llei per permetre convocar el referèndum d’autodeterminació.
A hores d’ara, l’esquelet jurídic per a la celebració del
referèndum és clar i suficient. El Govern català ha assumit l'encàrrec del
Parlament, i no sols ha convocat el referèndum si no que ha dictat un decret de
mesures complementàries, detallat i decisiu. Eventuals confrontacions amb d’altres
drets fonamentals, com a la intimitat (protecció de dades, per la qüestió del
cens), de moviments (per l’obligació de constituir les meses) o a la tutela
judicial (si com sembla els tribunals no podrien fer valdre una llei que
segurament quedarà suspesa), no s’haurien de plantejar de forma ordinària,
encara que no faltaran, de ben segur, litigants, amb motivacions polítiques,
per intentar desvirtuar les seves simples qualitats: garantir un dret
fonamental col·lectiu que no ha tingut cap altra opció de desenvolupar-se, de
forma pacífica i en participació.
La llei de referèndum d’autodeterminació, en contra del que
s’ha dit, no subverteix l’ordre jurídic vigent, simplement en reclama un espai
singular tot deixant indemne tot allò que no contravingui la necessitat
inajornable del poble català d’exercir el seu dret fonamental a l’autodeterminació.
Tècnicament, només puc manifestar sobre una llei majúscula
com aquesta, que escapa a qualsevol previsió dogmàtica una disconformitat. En
la seva disposició final segona, s’esmenta que tot plegat deixarà d’ésser
vigent un cop proclamats els resultats (com a màxim el dia 3 d’octubre, segons
l’art. 4.4; llevat el que calgui per la implementació del resultat). Doncs bé,
aquesta disposició derogatòria no podia incloure l’art. 2, segons el qual,
malgrat fins ara no ha estat escrit, “el poble de Catalunya és un subjecte
polític sobirà i, com a tal, exerceix el dret a decidir lliurement i
democràticament la seva condició política”. Les facultats inherents a l’exercici
del dret a l’autodeterminació que tenen tots els pobles són inalienables,
malgrat ara, per primer cop, les veiem per escrit.
Llorenç Prats
Advocat
@AraDesdara
7/9/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada