Una sentència inútil i un referèndum vinculant

Una sentència inútil i un referèndum vinculant

La Llei 19/2017, del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, és una llei excepcional que es fonamenta, com àmpliament queda palès en la seva exposició de motius, en els principis fundadors del dret internacional públic, i com a tal és inapel·lable en instàncies estatals, si com a tal és pròpiament aprovada i implementada, per la via de fet, de forma pacífica, insistent i raonable.

Per això, el TC ha fet un esforç jurisprudencial inútil que no té plasmació pràctica si els postulats de partida no queden afectats, és dir, la via per la qual ella mateixa neix, que és la voluntat d’autodeterminació, en aquet cas, de tipus polític, per la demanda popular catalana de constituir-se com a subjecte de dret en forma de república.

Ni la seva suspensió el passat 7 de setembre ni la seva nul·litat el 17 de setembre, per tant, generen efectes jurídics  sobre el seu contingut especialíssim , salvant les formalitats autonòmiques i estatals a través de les quals va néixer, però que tampoc eren una condició necessària per a la seva existència, tal com va succeir, recordem-ho bé, en el cas de les consultes populars sobre la independència de Catalunya, nascudes a Arenys de Munt, el 2009, o com en altres llocs del món on a manca de parlaments regionals existeixen equivalents representatius sigui a escala local o general en forma de consells cívics i socials o unió de partits polítics, entre d’altres.

La llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya va constituir i constitueix un exercici limitat de sobirania, per estrictament entrar a valorar i regular només, de forma el més restrictiva possible, la necessitat de resoldre un dubte col·lectiu sobre el futur polític de Catalunya. Aquest exercici és de detall pel que fa a la convocatòria, celebració i execució del resultat del referèndum d’autodeterminació, i en cap cas, és un exercici sense límits de la sobirania que s’ha volgut atorgar ella mateixa, en una primera i necessària expressió d’autodeterminació, per altra banda indubtable, atès el resultats electorals del 27 de setembre de 2015, i que no té cap relació ni contingut respecte del que substancialment li correspon al Parlament també com a cambra de l’estat de les autonomies espanyoles, tot i que la coincidència no deixa d’ésser complexa.

Tot i així, per no ésser estrictament necessari, el propi mecanisme per permetre el dret fonamental a l’autodeterminació de Catalunya, no va voler innovar en cap altre ordre, com el reglamentari de la pròpia càmera o d’altres opcions de regulació de les potestats executives, i es va restringir, atès l’ordenament internacional, a allò acuradament necessari que  permetés l’exercici del dret d’autodeterminació, per medi d’una pregunta clara i precisa i una data pública i notòria, a fi de que un cop realitzat l’escrutini ja pogués emergir, ara si, la plena sobirania, que de forma provisional, per a millor explicació del procés referendari endegat, seria el que contenia la Llei 20/2017, de transitorietat jurídica i fundacional de la república.

Per a aquesta llei el dret imperant resta intacte i preval, sense cap mena de dubte. Cap disposició legal ni reglamentària vigent ha quedat afectada ni passivament ni activament, llevat que impedissin de forma frontal l’exercici del dret fonamental d’autodeterminació, el qual per la seva naturalesa social ha quedat salvat en la major part dels casos, llevat, està clar, dels supòsits que provenien d’interlocutòries judicials contràries, en general, a aquesta visió majoritària ,de tipus pacífica i normalitzadora.

No cal amagar, com crec que no ha succeït mai, ja que la llei del referèndum va ésser àmpliament divulgada i discutida, culminant amb la seva publicació als diaris oficials, que l’acatament parlamentari català, només per a aquesta llei, es referia a la seva pròpia i incipient voluntat d’autodeterminació, la qual no es podia perfeccionar fins que el resultat de la convocatòria electoral conclogués, fet que per altra banda, resta pendent d’ésser satisfactòriament acomplert, d’acord al previst legalment, però que raons circumstancials majors, al marge d’aquesta, en mediatitzen el seu desenvolupament íntegre.

Per tot el que s’ha exposat, es pot derivar que el text de la sentència d’anul·lació de la llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya no sols té clares deficiències jurídiques al no entrar amb detall en els fonaments i principis d’aquest dret universal, tot sortint per la tangent al descriure l’evidència que la Constitució del 1978  no regula aquesta facultat dels drets dels pobles, si no que ignora el propi text de la llei, ja que entén la unilateralitat com arbitrarietat tot ignorant, de forma conscient, que el seu valor precisament passa pel resultat d’una consulta electoral vinculant, segons la qual la població espanyola (en sentit administratiu) del territori català, és efectivament la que pot atorgar el mandat democràtic per dirimir un conflicte institucional i polític que passa per l’autogovern i la representació política.

L’alt tribunal espanyol, tot i la seva dilatada experiència amb casos certament difícils, cau en el parany d’entrar a valorar jurídicament el procediment, certament accidentat, que va permetre l’aprovació d’aquesta llei tant diferent a les demés. El Parlament de Catalunya és l’actor d’aquest procés,  tot i que no tenia que ésser necessàriament el punt de sortida del dret fonamental d’autodeterminació de Catalunya, però políticament es va voler que fos així, tot generant una tensió, entenc que volgudament pedagògica i informativa, per al conjunt de la població catalana, i també espanyola. Així, si la formació de la voluntat de la càmera, sense cap oposició de les seves minories o de queixes dels seus diputats, hagués estat totalment escrupolosa, sembla que la seva sobirania no seria tant discutible, fet que implícitament reconeix i admet el TC, com des de la proximitat, en general, va succeir, i per això hi ha els diaris de sessions per demostrar-ho.

Llorenç Prats

Advocat

@aradesdara

18 d’octubre de 2017