Entrada destacada

Tothom entén el català a Catalunya

  Tothom entén el català a Catalunya El debat sobre la llengua, el nostre idioma, parteix d’una premissa que es va establir el 1978, “ a pun...

dimarts, 8 de maig del 2018

Com exercir l’autodeterminació i si el govern autonòmic constitueix un entrebanc.


Com exercir l’autodeterminació i si el govern autonòmic constitueix un entrebanc.

A hores d’ara, ja és conegut que el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017, sobre el futur polític de Catalunya, es va fer efectiu, en gran part, al marge del previst a la Llei 19/2017, sobre el referèndum, i també de les instàncies executives del govern de la Generalitat de Catalunya, com administració autonòmica de l’Estat espanyol. Això posa en evidència que la participació de l’autonomia catalana en el procés d’emancipació nacional pot tenir només una influència indirecta, potser del mateix nivell que la resta d’institucions espanyoles (incloent el Congrés i el Senat espanyol, entre d’altres). 

La determinació catalana té ressò internacional, i entra dins de les consideracions bàsiques del dret internacional públic per primer cop, tot i que de manera molt elemental. De fet, ja es considera indiciàriament com  un supòsit d’aplicació dels principis i normes que regulen la convivència i les relacions entre subjectes de dret internacional públic. 

La convivència pacífica internacional, on es mouen els àmbit jurídics, tenen garantida en el cas català un bon punt de partida, ja que des de la seva primera exposició el juliol del 2010, tots els plantejaments, i malgrat continues provocacions, han subscrit amb lletres majúscules, els postulats de la no violència ni de l’enfrontament institucional o civil. La proclamació de la república catalana, el 27 d’octubre de 2017, no es va concretar en cap acció executiva ni tampoc en cap tipus d’efectivitat material, llevat de la simbòlica i ideal per aplegar el poble català cap un nou horitzó de llibertat i prosperitat. 

En el Capítol I de la Carta de Nacions Unides s’hi refereixen algunes pautes d’obligat compliment, o ius cogens, entre les quals destaca la necessitat de complimentar per la via del dret “relacions d’amistat basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i a la lliure determinació dels pobles”. Aquest precepte fonamental del dret internacional públic ha estat ratificat explícitament pel Regne d’Espanya i forma part de les obligacions adquirides en el seu propi text constitucional. Resulta escandalós, per tant, que l’incompliment d’aquest punt imperatiu de les relacions internacionals i de la bona base jurídica d’una democràcia occidental, en el cas d’Espanya no sigui ni estructural en les seves prioritats ni suficient prodigada per la doctrina i l’acadèmia espanyola, àdhuc catalana.
  
La Cort Internacional de Justícia s’ha manifestat sovint sobre el caràcter imperatiu del contingut del capítol mencionat, i l’ha fet valer en tota la seva jurisprudència, tal com el sentit comú indica i la quotidianitat jurídica confirma. La relació entre les bones relacions d’amistat i l’aplicació del dret d’autodeterminació actuen com vasos comunicants de les relacions internacionals, en un  món on la globalització i l’allau de disputes poden distorsionar l’estabilitat mundial i crear greus conflictes regionals. Quan no ha estat així, el dret ha sucumbit a les seves pretensions, i un futur de dolor i desolació ha fuetejat els pobles en qüestió. 

Malauradament, la història no ha parlat bé d’aquest dret fonamental del pobles, i només des de l’època moderna els jurisconsults han admès la seva regulació amb caràcter general, fins a quedar incorporada, després de molts fracassos, en la Carta de Nacions Unides. Anteriorment, i per desgràcia també ara, com succeeix amb les reticències del Regne d’Espanya, ha prevalgut la via de fet, el dret de conquesta i l’assimilació autoritària o dictatorial sobre els pobles o les nacions febles, minoritzades o en declivi. 

Amb Woodrow Wilson, impulsor de la Societat de Nacions (1920), i com a precedent clar de les Nacions Unides, va entendre en el si de la “Lliga per fer efectiva la Pau” que el dret a l’autodeterminació podia esdevenir “la directriu de l’acció política internacional”, a fi de permetre als pobles i nacions del món una porta d’accés a la seva sobirania per medis pacífics. No cal dir que això va quedar en el plànol teòric, i que per desgràcia el mateix Pacte de la Societat de Nacions no va abordar amb claredat la lliure determinació dels pobles. D’alguna manera, s’entenia que per formar part del grup de subjectes internacionals calia que el poble o nació sotmesa havia de tenir experiència i capacitat per dirigir la seva plena autonomia, a fi de poder assumir compromisos i respondre a les necessitats compartides. Tot plegat, com un cercle viciós segons el qual la maduresa nacional per merèixer el dret a l’autodeterminació no es podia adquirir atès que la tutela dels grans estats sempre era imprescindible per a tot, ja que al cap i a la fi, ells mateixos l’havien de validar i aprovar.
Aquí hi ha una disjuntiva, sobre la qual s’han fet tot tipus d’aproximacions, de complementarietat o d’exclusió, en el cas de Catalunya. La via “interna” suposaria la voluntat del Regne d’Espanya de facilitar, d’acord al dret internacional públic, la lliure determinació de Catalunya, establint una negociació franca i clara, de tipus bilateral, entre l’àmbit català, representat pel Parlament, com dipositari d’aquesta garantia d’igualtat de drets de tots els que volen viure a Catalunya, i l’àmbit estatal, on es delibera sobre la millor manera de que els catalans romanguin dins la seva estructura d’organització i solidaritat.
A la pràctica, no ha passat ni una cosa ni l’altra. S’ha negat, fins a l’absurd el resultat del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre per part del govern espanyol, i s’han vulnerat drets polítics i llibertats públiques de manera unilateral, per part de l’estat espanyol. La suposada acusació de “colpisme” als organitzadors del referèndum d’autodeterminació obliden el valor democràtic de caràcter polític que aquesta proposta suposa, en tots els ordres, i que a la pràctica no ha tingut cap repercussió favorable a la proclamada república catalana.
I en conseqüència, ja es obvi que els mecanismes de “determinació interna” que exposen les resolucions de l’Assemblea General de Nacions Unides, a més de les opinions consultives de la Cort Internacional de Justícia, no satisfà el supòsit català per a l’accés a la lliure determinació.
La sortida, per tant, rau per la via de l’autodeterminació externa, pròpia dels pobles que cerquen ésser descolonitzats i malden per obtenir un autogovern real sobre els seus territoris, com conquesta de la llibertat, que no té cap relació amb el sistema d’estat de les autonomies en el qual hom està obligat a viure en l’actualitat, i sobre el qual planen dubtes de restabliment en el marc de les conseqüències jurídiques de la proclamació d’independència del passat 27 d’octubre de 2017.
Aquesta aproximació que ofereix el dret internacional públic, també planteja en el sentit més ampli el concepte de poble català, i si aquest englobaria únicament els que viuen a Catalunya, o si tots els que hi viuen en son titulars de drets polítics, en el doble vessant territorial i de pertinença, més enllà dels territoris de Catalunya o no.
Sobre això, la posició internacional ha estat molt conservadora, fins al moment, i sempre ha admès que només tenia sentit el dret a la lliure determinació, si oferia un marc ordenat i pacífic en la seva evolució, de manera que calia respectar les fronteres establertes existents, si més no com a punt de partida, i com a causa necessària per desenvolupar aquest dret internacionalment sota les directrius de Nacions Unides.
Per tant, resta l’autodeterminació “externa”, com a via més viable per a l’exercici del previst legalment, i sense perjudici de la interna, a fi de permetre la salvaguarda del principi imperant d’integritat territorial dels estats.
L’evolució catalana és manifestament contundent en el respecte a les consideracions jurídiques del dret a l’autodeterminació, fet que pot culminar, en un nou estadi, si com a tal nega la viabilitat de formes d’autogovern que no reconeguin la lliure determinació per la via interna. És dir, no és possible constituir un parlament català amb funcions legislatives i de control executiu, si no és capaç de desenvolupar les seves atribucions de representativitat del poble català, en el sentit més ampli, amb llibertat, i amb igualtat de drets.
Sobren raons per fer-ho, ja que el dret a la lliure determinació és un dret polític que forma part dels drets fonamentals més bàsics, ja que és constitutiu de la pròpia naturalesa humana, i com a tal està explícitament reconegut en els pactes subscrits pel Regne d’Espanya.  La formació de la comunitat política i la condició de les persones formen un tot que s’empara en el mateix ordre de protecció. Torturar una persona és una vulneració clara, per tothom reconeguda, d’un dret fonamental bàsic de cada ésser humà a la vida. Torturar un poble (amb empresonaments selectius, campanyes de por o control permanent,...) també és un greu atemptat a la seguretat en l’exercici dels drets polítics que formen part de tots i cada una de les persones que viuen a Catalunya. En un escenari d’igualtat de drets, no és admissible, en cap cas, admetre amb normalitat la negació sistemàtica del dret a la lliure determinació del catalans.
A hores d’ara, entre els catalans, ja és un clam, en referència al que suposa l’existència de presos polítics, que sense drets col·lectius que permetin mecanismes de protecció i defensa del nostre poble ja no hi ha autèntica llibertat, i la por i la desconfiança s’acabaran apoderant dels catalans, que viuen víctimes d’una situació que es podia i es pot resoldre pels mecanismes legals establerts.
El Regne d’Espanya ha optat, per medi del seu govern i de les seves institucions, desenvolupar un clima ideològic contrari al sentit lliure de l’exercici d’aquest dret universal. Ha introduït elements de confusió, com greus ingerències, dins del teixit social i cívic dels catalans, tot intentant alterar l’ordre de treball i de vida corrent. El clima de llibertat es veu amenaçat per l’acció judicial i administrativa, els elements provocadors que no tenen aturador, i les activitats paral·leles d’interferència com el control de les finances o les pressions legislatives.
El referèndum de consulta o de decisió, com a via democràtica per fer aflorar una solució política al conflicte entre catalans i espanyols, ja no apareix en l’agenda propera per part de cap part activa, i les forces polítiques resten immòbils a l’hora de defensar un diàleg obert entre ambdues nacions, que segurament voldran romandre amigues i del tot solidàries.
I, en conseqüència, i per acabar, és pertinent ressaltar que el referèndum d’autodeterminació ja es va celebrar, amb prou èxit de participació. I el resultat va ésser favorable a la constitució d’un nou estat en forma de república per a Catalunya. I, a resultes d’això, és totalment pertinent actuar en consonància, i no admetre cap forma política ni solució provisional que permeti deslluir aquest resultat democràtic i les seves conseqüències.

© Llorenç Prats, Advocat, 7/5/2018

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada