L’amnistia no és justícia. La independència sí!
El dia nacional de Catalunya, aquest 11 de setembre, ha
estat clar: no vol sentir parlar d’amnistia! L’amnistia és una llei espanyola
què treu o dona determinats drets als catalans. I aquesta llei, per tant, és
una forma més de control i vigilància sobre tots nosaltres.
Veiem un món en canvi, ple d’evolucions recurrents a la
repressió, i ja no ens resulta estrany, s’ha normalitzat dins l’imaginari
català. Però això ara, ja no aixeca els ànims col·lectius, en forma de
protesta. Hom clama per construir i per actuar, per deixar de queixar-se i per enterrar
ésser la víctima de sempre.
Una eventual llei d’amnistia ha estat rebutjada, en massa.
Continuar com fins ara, essent l’ase dels cops, sense poder fer res ni fer res
no té cap sentit, ni tant sols entre els que no lluitarien (democràticament)
per la independència de Catalunya.
Aqueta legislatura catalana, amb el president Torra al
capdavant, la independència no és la prioritat, per decepció general, qui sap
si també de molts espanyols que els hi era la seva raó de celebritat. Amb la
independència encarrilada, aixecant, sense més, la suspensió de la declaració d’independència
del 27 d’octubre, una llei d’aministia no seria necessària. L’ordre jurídic
emergent ja seria suficient per revisar la situació actual, sense cap dubte.
Prioritzar el benefici d’uns pocs (els presos polítics i els
exiliats) en detriment del progrés i la seguretat de tot un poble, una nació,
és una greu deslleialtat que no hauria de quedar indemne. No té cap sentit, ni
en termes històrics ni de lògica política. Els països avancen sobre l’esforç
dels que han anat a davant i així se’ls hi reconeixen els mèrits i se’ls hi
dediquen carrers i places. Si no és així, és tràfic d’influències o partidisme
estèril.
El 1977 l’entusiasme català per la llei d’amnistia (“llibertat,
amnistia, estatut d’autonomia”) va esdevenir un error que encara paguem i que
Espanya ha tirat a la cara dels catalans dia sí dia també fins al primer d’octubre
de 2017 quan tots plegats vàrem dir prou. Ignorar això ara amb una nova llei d’amnistia
és d’una gravetat majúscula.
El totum revolutum que està teixint l’esquerra espanyola
republicana a Catalunya amb aquesta idea d’una amnistia pels presos i exiliats
polítics catalans és d’una toxicitat doble. Fa veure que hi ha complicitat amb
la causa dels catalans però els manté sota el seu jou i exerceix un xantatge
amb els represaliats catalans sense cap consideració humanitària. I això és
inacceptable, en tots els sentits. Prou.
Els catalans, a hores d’ara, ja no es queden de braços
creuats. I durant aquest dia de celebració nacional molts, molts, ja s’han
negat a signar adhesions per una nova llei d’amnistia. Abans de tot i de res hi
ha el mandat democràtic del passat primer d’octubre de 2017, el qual és
impossible d’oblidar i que roman intacte. La fermesa catalana és
democràtica, lliure i solidària, però
sense el respecte i el reconeixement dels drets nacionals dels catalans, com a
nació que malda per tenir una veu pròpia enmig del món, no hi ha res pendent ni
cap condició prèvia.
Els presos i exiliats polítics catalans no es poden acollir
a cap indult o amnistia sense haver satisfet les demandes de llibertat i independència
del poble català. És el que van prometre i és el que han de complir. Ara els
seus partits polítics corresponents han de trobar la més absoluta indiferència,
tal com ja van experimentant. Si mai s’aprova aquesta nova llei espanyola d’amnistia
serà d’esquenes a la gent i al poble de Catalunya. Però no serà cap novetat i
per això la urgència per la regeneració democràtica i els mandats lliures serà
absoluta.
©Llorenç Prats @llopratsara, advocat, 12 de setembre de
2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada