Els dubtes municipals, les policies locals i l’1 d’octubre: el
referèndum d’autodeterminació
En el món jurídic, sobretot entre
els coneixedors del dret administratiu, la Llei 19/2017 ha suposat un fort
atzucac, sigui per la seva claredat o sigui per la seva novetat. Efectivament,
la llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya és molt clara respecte
el mandat que han de seguir les autoritats públiques catalanes ja que emergeix
per damunt de qualsevol altra disposició, sigui del rang que sigui, i per tant
la seva aplicació és indubtable tot i no contenir disposicions coercitives per
garantir la seva implementació efectiva i integral, i també és una gran novetat
doncs al desenvolupar directament el dret col·lectiu, de tipus fonamental, a l’autodeterminació,
tot desenvolupant les previsions internacionals sobre la matèria, sense la
mediació de la Constitució ni de l’Estatut, esdevé un supòsit desconegut que
genera perplexitat i, fins i tot, admiració.
Tanmateix, per medi de les accions
de la Fiscalia, un cop considerades les resolucions del Tribunal
Constitucional, s’ha prodigat una imatge en la qual es deteriora l’abast
jurídic d’una disposició legal que un cop publicada al diari oficial ha nascut
en base al contingut precís del dret internacional públic. I d’aquesta manera,
alguns funcionaris municipals, sobretot policies locals, potser més per raons d’oportunitat,
de tipus ideològic, han ignorat aquest cos normatiu de forma deliberada i amb premeditació, sense
tenir-ne cap necessitat.
No és, per altra banda, fàcil
destriar entre legalitat i aparença de legalitat ja que si hom no s’aferra a la
literalitat de la norma, des d’una perspectiva estrictament local els horitzons
jurídics dels dret a l’autodeterminació resten llunyans i inaccessibles. I
quina és la disposició legal més clara i rotunda? Sense cap dubte, la
continguda en la Llei 19/2017, segons la qual, meridianament, s’estableix en el
seu art. 3.2 “Aquesta Llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a
regular i garantir el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Preval
jeràrquicament sobre totes les normes que hi puguin entrar en conflicte, en
tant que regula l'exercici d'un dret fonamental i inalienable del poble de
Catalunya”. De forma que ja preveu qualsevol altra aparença de legalitat,
artificialment construïda o degudament encaminada, però contrària als drets
fonamentals i inalienables del poble de Catalunya.
Tot plegat, i cal dir-ho, per no
pecar de dogmàtics, assumint críticament que el procediment d’aprovació d’aquesta
llei segons la qual s’estableix un règim jurídic excepcional, per un període molt
curt i per un motiu molt restringit, podria haver estat més llarg i contradictori.
Malauradament, no ha estat possible, i en general, s’ha fet el que s’ha pogut,
dins un context polític ple de condicionants, que queda del tot evident en les
actes de sessions dels plens del Parlament de Catalunya que van conduir a la
seva aprovació.
Des d’una visió estrictament
jurídica es trigarà molt de temps en saber el posicionament de les corts
internacionals de drets humans, de la Unió Europea i de Nacions Unides, per
dilucidar el fons d’aquestes qüestions, i ara per ara, per tant, regeix, com
quasi sempre, el sentit comú i la proporcionalitat. L’exercici del dret
fonamental a l’autodeterminació no pot extralimitar-se en cap de les seves
prerrogatives, sobretot pel que fa a la garantia d’altres drets fonamentals,
entre ells, principalment, el dret a la integritat física de les persones, i
per això, cal recordar precisament el contingut i l’abast de la llei 19/2017,
com autèntica fita, del que en dret s’entén com ajustat i equitatiu, i d’aquí l’exigència
total de cap mena de violència o res semblant.
Per tot això, escauria entendre que
els alcaldes poden donar instruccions clares a les seves policies locals sobre
els efectes jurídics de la Llei 19/2017, en la mesura que ja preveia aquesta
determinada situació d’aparença de legalitat al marge del dret fonamental a l’autodeterminació,
i també els propis alcaldes tindrien a bé atendre la petició del President de
la Generalitat per a facilitar els mitjans imprescindibles, d’acord amb el
previst, igualment, en la llei esmentada; tenint en compte el que diu la llei
de procediment administratiu (Llei 39/2015) segons la qual els actes de les administracions
gaudeixen de la presumpció de validesa, per no entrar en col·lisió amb la llei
del referèndum d’autodeterminació de Catalunya.
Fins aquí és una visió que, sense fissures,
seria meritòria de mantenir, pel que fa a l’ordre administratiu. Resta, per
altra banda, l’estudi de com entra l’ordre penal, si com a tal és possible,
tenint en compte la despenalització existent sobre convocatòria i participació
en un referèndum (i sense tipificació expressa no pot existir delicte). I és
així també perquè la sentència del Tribunal Suprem contra el Sr. Francesc Homs
per la seva implicació en el procés participatiu del 9 de novembre de 2014 no
és supòsit equiparable, ni de lluny, amb el desenvolupament vigent previst en
la Llei 19/2017, sobre el referèndum d’autodeterminació de Catalunya del dia 1
d’octubre.
Llorenç Prats
Advocat
@AraDesdara
18/9/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada