L’articulació legal de l’autodeterminació: el detonant de la
repressió
Tot i les dificultats, la integritat
de la Llei 19/2017, del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, i els seus
decrets de convocatòria i preparació de la consulta vinculant, és
inqüestionable. La seva motivació i confecció fan que aquesta llei gaudeixi d’un
blindatge legal que no hauria de
generar cap discussió jurídica sobre el seu abast i projecció, salvant el seu
procés de discussió i aprovació, molt condicionat per raons polítiques.
No obstant això, la realitat és una
altra, i amb la dinàmica d’esdeveniments que estem vivint, i en part patint, la
seva promulgació i publicació, amb efectes ajustats a dret d’acord amb l’exercici
del dret fonamental a l’autodeterminació que tenen totes les nacions, poc a poc
es va diluint, dins el context de la vulneració de molts altres drets
fonamentals (a la intimitat, d’expressió, de reunió,...) que ha provocat l’acció
repressora de l’Estat espanyol, per
medi de les denúncies i de l’impuls polític del Partit Popular, fonamentalment.
De fet, pròpiament, el govern espanyol només s’ha pronunciat amb efectes
jurídics per medi d’una ordre del Ministeri d’Hisenda per destriar despeses tramitades
per la Conselleria d’Hisenda en funció de criteris polítics, tenint en compte
que, si com a tal fos aplicable, la suspensió del Tribunal Constitucional no conté
aquesta facultat de forma explícita, ja que només es dirigeix a limitar les
activitats d’un determinat llistat de càrrecs del Govern de la Generalitat.
Més enllà d’això, que no és poc, no
hi ha res més, i les accions dirigides pels tribunals provenen o són
desencadenades directament per les denúncies o recursos interposats per Partit
Popular o els seus afins, en la seva ànsia per judicialitzar qualsevol qüestió política que li doni rèdits electorals
tot deixant pel camí l’interès general o l’ordre públic, sigui de Catalunya
però també d’Espanya.
Contra aquesta ordre (BOE del
dissabte 16 de setembre), el govern català va presentar recurs, no sols per
entrar en matèries que no pertocaven, si no pel propi rang de la norma, una
norma ministerial, sortida de la ploma del gabinet del Ministeri d’Hisenda,
sense cap tipus de tràmit legal, audiència pública per presentar al·legacions i
d’altres requeriments per dictar actes administratius que tenen efectes sobre tercers,
directa o indirectament. Aquesta pràctica, que porta fins al límit les
potestats discrecionals de les administracions públiques, en el seu abús ,suposa
una deriva autoritària, sobre la qual els Tribunals de Justícia, cada dia que
passa, menys s’atreveixen a intervenir; tot generant un bloqueig democràtic de dimensions molt preocupants.
Per això, la referència al Tribunal
Suprem, on els òrgans jurisdiccionals són col·legiats (varis magistrats) oferia
una semblança de tutela judicial més fiable, tot i que tampoc ha quedat clara,
per les informacions de que disposem, si
la seva posició, respecte de les mesures cautelars o suspensives, eren
dilatòries o no, per raons d’oportunitat; les quals per la seva confusió deriven
directament en el desprestigi dels tribunals i en la desconfiança de la
població amb el sistema judicial espanyol, certament apreciat ja com parcial des dels ulls de l’opinió
pública.
Hom té molt clar, malauradament, que
la justícia és molt lenta, i per això, el que s’entén com el sistema cautelar,
és dir, allò que fan els tribunals entre la demanda judicial i el judici és,
sovint, la clau de volta de la credibilitat del sistema judicial i del sistema
de garanties d’un estat de dret, si com a tal es vol considerar. En general, és
doctrina, que si no hi ha una posició clara sobre la petició de suspensió d’actes
de les administracions públiques, aquestes són aplicables, llevat que com en el
cas que ens ocupa, la jerarquia normativa sigui inapel·lable com en el cas que
ens ocupa. Si el règim financer de la Generalitat de Catalunya prové del
previst a les lleis, aquest no pot quedar desvirtuat per una ordre ministerial
(sense rang reglamentari ni molt menys legal o per llei ordinària), i per això,
la seva inaplicació és immediata en cas d’impugnació després d’haver-ne
sol·licitat la seva suspensió, i
malgrat el posicionament sobre aquesta darrera s’endarrereixi, per raons
diverses, per part dels jutges.
Per desgràcia cap jutge, coneixedor
del dret internacional públic, té el coratge d’aplicar la Llei 19/2017, sobre
el referèndum d’autodeterminació de Catalunya, en el sentit d’entendre que la
seva suspensió per part del Tribunal Constitucional no té efectes a l’escapar,
íntegrament, del seu àmbit competencial, doncs es tracta d’una llei que
desenvolupa, directament i de forma motivada, el dret fonamental a l’autodeterminació
reconegut internacionalment. De fer-ho, tot plegat donaria un gir jurídic
extraordinari, i el jutge en qüestió, no sols recolliria el sentit bàsic dels
principis del dret si no que també apuntaria als màxims ideals de justícia: els de la legitimitat popular i els de la
protecció del bé comú.
La presumpció de legalitat, àdhuc
legalitat, de la Llei 19/2017 és absoluta, i a hores d’ara sorprèn que cap
instància jurisdiccional l’hagi fet valer, si més no, per atenuar determinades decisions,
o bé per establir una via jurisprudencial que restableixi el sentit d’interès general des d’una òptica ciutadana, en
el sentit republicà, de la qual la població catalana i espanyola és mereixedora,
apel·lant a la intel·ligència i cordura dels nostres jutges i magistrats.
Llorenç Prats
Advocat
@AraDesdara
18/9/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada