Un referèndum de tres preguntes no servirà per a res
El teatre espanyol en el que ara mateix viu Catalunya el
planteja l’òrbita socialista. És aquesta formació la que obre el ball amb ERC i
PDECAT(CRIDA) per buscar una manera d’obtenir el SI als pressupostos espanyols,
la via per completar una legislatura espanyola, però sobretot per tornar a fer
marginal i minoritària la demanda d’independència nacional. D’aquí, el neguit
de les dretes espanyoles, i la manifestació celebrada a la plaça de Colom. La
contrapartida catalana s’obtindria per la via d’un referèndum. El problema és
que no és un referèndum d’autodeterminació, ni si assembla.
La seqüència per oblidar i enterrar el referèndum unilateral
i legal del passat 1 d’octubre de 2017 és, en primer lloc, donar vida política als
socialistes, espanyols i catalans, allà on sigui; en segons lloc, retrocedir
per recuperar Artur Mas, molt conegut i ja rehabilitat, i en darrer terme
plantejar un referèndum de tres preguntes, del tipus seguir igual, més
autonomia o independència. Al final de tot, vet aquí la clau de tot plegat, amb
tots els problemes que comportarà, seria un referèndum que no permetria fer la
independència.
Un referèndum amb tres preguntes. Un resultat amb més del
50% de vots mai serà majoritari pel conjunt de la societat, per pura matemàtica.
No resol res i ho complica tot encara més. ERC i PDECAT poden acabar caient en
un nou parany, que ni reconeix Catalunya com a subjecte polític ni s’emmarca
dins el que el dret internacional públic estipula sobre els referèndums d’autodeterminació.
Per això, els interessos de PP/C´s/VOX són també els interessos dels catalans:
no permetre una solució que és un engany. Un engany més!
Un referèndum amb tres preguntes, en que una d’elles sigui
la independència, no és un referèndum d’autodeterminació. L’1 d’octubre de 2017
sí va ésser un referèndum d’autodeterminació, el qual va obtenir un resultat
del 90% i escaig de suports, fet que implica la necessària negociació per fer
efectiva la successió d’estats. Aquesta és la plantada que espera el poble
català i que els polítics catalans enredats en aquesta deriva amb els
socialistes i les diferents esquerres espanyoles no faran.
Un d’extern, Espanya, no pot decidir ni condicionar res en
nom dels catalans, i molt menys el valor i el sentit del referèndum d’autodeterminació
que es va celebrar. Els seus resultats no plantegen dubtes sobre quina és la
voluntat d’aquest poble. Per tant, l’exercici de l’autodeterminació ha existit,
el passat 1’octubre de 2017, i com a tal s’ha de canalitzar de la mateixa
manera. El poble ha de saber com fer-ho sense assumir més riscos dels
necessaris.
Un referèndum amb tres preguntes és recuperar un debat
estèril, previ al referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre de 2017.
I també alterar la normativa sobiranament vigent del Parlament de Catalunya
sobre la qüestió: la llei del referèndum i la llei de transitorietat i
fundacional de la república.
Tot plegat no seria greu, si la proposta no vingués d’ERC i
PDECAT, els quals esperen ajornar l’execució de la independència per medi d’aquesta
estratègia contrària al valor democràtic del que es va votar. Aquests partits
mantenen, encara a hores d’ara, la voluntat de mantenir una taula de diàleg,
entre el govern espanyol i el català, on l’autodeterminació és inexistent, per
definició, ja que aquesta taula busca la solució per medi d’un pacte d’estat
que la nega i la persegueix. No afronta un pacte entre estats. De Catalunya
només se’n parla com una autonomia més.
La pauta que ho confirmarà properament serà, segurament, el
vot definitiu a favor dels pressupostos espanyols o alguna cosa semblant, en
una cursa contrarellotge de noves mentides que permetin una venda política d’aquesta
greu decisió davant l’electorat corresponent. En aquesta seqüència, la
col·laboració dels presos polítics es presumeix indispensable, tot diluint el
combat de legitimats entre jutjats i jutjadors o desfent les ànsies de
trencament que havien de motivar les seves accions polítiques en els dies i
mesos previs al referèndum d’autodeterminació.
Amb distància, la d’aquest humil observador, la proposta de
confusió podria ésser doblement greu si la finalitat d’aquest eventual referèndum
de tres preguntes no persegueix cap altre objectiu que tapar, per sempre més,
el que es va celebrar notòriament el passat 1 d’octubre de 2017, el qual, pel
fet d’ésser autènticament d’autodeterminació, és inderogable a tots els
efectes, i queden salvades, sobre el seu abast, totes les objeccions.
I sobre aquesta inderogabilitat, també sembla que hi ha una
previsió del tot insuficient, un liquidador de nivell com Artur Mas, l’artífex de
la consulta condemnada del 9 de novembre de 2014. Vet aquí fins on l’estratègia
socialista s’apuntala amb l’activitat sol·lícita dels partits sobiranistes,
clarament a través d’ERC i amb diferent mesura a través del PDECAT.
El punt de partida que molesta, fins a l’extrem, a uns i
altres, és que el referèndum d’autodeterminació ja s’ha fet i que el seu
resultat és irrefutable amb un 90% de vots favorables. La constitució d’un nou
estat en forma de república és, per tant, urgent. I sobre aquest fet és on la
vida política catalana ha de pivotar i créixer, fins assolir la seva plena
concreció i desenvolupament.
Un referèndum amb tres preguntes, malgrat una d’elles sigui
sobre la independència, és la forma de
frau democràtic que genera frustració i desafecció. Un resultat superior al 50%
en la tercera pregunta, sobre la independència, és tècnicament contradictori,
ja que aquest resultat tampoc correspondria a una majoria social (la del cens i
no la dels votants), i el recorregut d’un resultat quasi impossible igualment
duria a un carreró sense sortida. Per tant, la suposada taula de diàleg a la
qual apel·la el govern autonòmic català no és més que una forma de guanyar temps
per a l’oblit o bé directament una estratègia per fer desaparèixer com sigui el
resultat del referèndum d’autodeterminació ja celebrat amb prou èxit.
Llorenç Prats @llopratsara Advocat
12 de febrer de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada