Lentament, l’ANC i Primàries per la República han pogut
explicar que Primàries Catalunya no és un nou partit polític. És un mètode que
sobre uns mínims comuns (república catalana, pàtria , democràcia, llengua,...)
permet preparar un equip de persones per presentar-se a les eleccions. Aquest
mètode es basa en la presentació de candidats que han d’obtenir una votació
prèvia de tots els votants d’aquella població que vulguin censar-se per triar
el que creuen millor. Són llistes que representen algú concret i que han de
respondre a uns votants determinats. Són llistes obertes.
Aqueta dinàmica neix de la “revolució dels somriures”, feta
de grans manifestacions i de mobilitzacions, les quals van desembocar en l’èxit
ciutadà i institucional del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de
2017, i també el full de ruta natural per poder oferir a la societat catalana
un relleu de lideratges conseqüent amb els nous reptes que com a país tenim.
Els partits majoritaris actuals es fan forts en el
victimisme a resultes de l’acció coherent espanyola, del seu estat, del seus
partits polítics i de la seva resposta social. Espanya no entén unes propostes
que només passen per esperar la seva profunda reforma quan aquestes provenen de
persones que es diuen no-espanyols o pertanyents a una nació diferent. Molts
pensadors i analistes, ja han sentenciat que els catalans no tenen cap dret a
imposar un canvi de mentalitat i de funcionament a Espanya. Tot entenent
Espanya, com aquesta complicitat d’objectius que no són compartits ni per
portuguesos ni per catalans o bascos, principalment.
Alguns líders polítics catalans, pel fet de ser-ho, es
pensen que davant les institucions espanyoles són diferents de qualsevol altre
que no atengui bé al seus propòsits. Aquests líders polítics catalans havien de
saber que només són diferents pels catalans i com a tals serien considerats en
el cas d’haver implementat la independència, ja que la nació precisament té en
aquesta facultat una de les seves principals missions: donar seguretat. El
tracta que rebran i rebem de les autoritats espanyoles, en conseqüència, no
serà desigual, en la mesura que siguem catalans, és a dir, seran i serem
tractats sense cap mena de favor com qualsevol contrari a les seves
pretensions.
L’acció política catalana ha passat el mort de les pitjors
decisions a la política espanyola. Al no assumir el resultat del referèndum
d’autodeterminació tot proclamant la independència i iniciant el procés natural
de secessió, ha avalat la necessitat de judicialitzar el procés a fi d’obtenir
nous mecanismes legals per justificar la repressió i la persecució, ja que per
defecte dins d’un sistema democràtic europeu això no és possible.
Ningú posa en dubte, ja a hores d’ara, que existeix un greu
conflicte polític entre Catalunya i Espanya, però el catalanisme polític en
trasllada la solució i el seu abast a l’esfera espanyola, en concret,
segurament per simplificar, al seu estat , com estructura administrativa. El
catalanisme polític encara no ha assumit que la solució política i democràtica
passa per aprofundir contínuament en el mandat popular per fer efectiva la
independència. En comptes d’això, encara analitza com convalidar per a
Catalunya els sistemes vigents de control i vigilància espanyols sobre aquest
país, els qual es concreten en els pressupostos generals de l’estat espanyol.
El lideratge independentista actual es preocupa per la
deriva espanyola, imparable, i no sols la vol aturar sinó que la vol reconduir.
És una proesa política que supera la senzillesa de d’iniciar la independència,
però aquesta darrera suposa assumir el preu de la llibertat i la primera només
passa per condicionar, des de darrera, un determinat model social. I això és
així, precisament, perquè aquest lideratge independentista no té la fortalesa
de la representació, la qual només, en aquest moment, pot venir de Primàries
Catalunya.
Comptat i debatut, la solució neta era començar a fer
efectiva la independència, de la manera que fos, com va reconèixer el president
Carles Puigdemont públicament. Però els seus seguidors i els altres partits no
ho han compartit, com ell mateix, i
encara esperen que la resposta espanyola ofereixi un desenllaç suficient.
En el debat dels pressupostos espanyols s’hi suma el
possible avançament d’eleccions espanyoles, i d’aquesta situació es poden
treure tot tipus de conclusions, però cap que plantegi, des de l’esfera
catalana una via cap a la independència com reclama el poble català.
El plantejament espanyol del qual s’espera una resposta de
consol, com ja pateixen els presos polítics catalans i també els exiliats i
d’altres activistes de bona fe, genera una repressió gratuïta. Un fet que
confirma que l’eventual duresa de la repressió en el moment de fer efectiva la
independència com a mínim tindria sentit, si més no pels catalans, en la lluita
per conquerir la llibertat nacional. Tot plegat, sense descartar que suports
internacionals o l’autodefensa civil l’evitessin, fins i tot, del nivell de
l’actual.
Llorenç Prats, Advocat @llopratsara
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada