Graupera, candidat a l’alcaldia, aplega els insatisfets de
la política actual
Primàries Catalunya, ara ja desvinculada de l’Assemblea, ha
catalitzat el descontent de molts ciutadans amb la política, sigui pel seu
funcionament intern o sigui per la forma com ajornen els problemes de la
ciutadania. Així, Primàries, partint de petits grups de persones que s’han anat
organitzant en forma de CLOs o comitès locals organitzadors, han decidit
impulsar una necessària regeneració democràtica. A Barcelona, ara, per medi de
Barcelona és Capital, amb Jordi Graupera.
Certament, el més fàcil per entrar dins de la palestra
política, des del 1978, és fer-ho per la via de les eleccions municipals. Entre
vint o trenta persones, prou motivades, hi ha n’hi ha prou per començar. Aquest
grup, amb el mètode de primàries obertes, activa a la ciutadania per a que
participi en un procés transversal per a que sorgeixin candidats i, tot seguit,
aquests candidats siguin votats, un per un, de forma oberta i contradictòria.
Els votants, o electors, han de registrar-se en un cens
prèviament, a fi de donar garanties democràtiques al procés de tria dels
candidats. Els candidats més votats són els que conformaran la llista a les
eleccions que es convoquin.
A Catalunya, Primàries Catalunya, té l’expressa voluntat de
crear un nou dinamisme polític que superi l’actual atzucac de paràlisis
democràtica, ja que s’han validat diferents resultats electorals per fer
efectiu el mandat democràtic per la independència i aquest s’ajorna
contínuament.
El col·lectiu amb més sensibilitat política davant aquesta
nova proposta d’articulació electoral és el dels militants, associats o
simpatitzants del PDECAT o Junts per Catalunya, ja que aquests desitgen
resultats palpables, per raons ideològiques, i no pas un reguitzell permanent
d’excuses.
A Barcelona, per exemple, es van inscriure en el procés prop
de 25.000 persones i d’aquestes unes 10.000 van votar per triar els seus
candidats preferits, en base al coneixement que van obtenir de cada un d’ells.
En Jordi Graupera, en va resultar el més votat, i ell ha assumit, amb totes les
conseqüències, liderar una nova empenta independentista per a Barcelona,
capital del país.
La virtut principal d’aquesta procés de confecció de llistes
electoral és el seu mecanisme d’autoorganització. Els veïns i veïnes ho
promouen, trien entre elles un comitè electoral (que vetlla per la igualtat
d’oportunitat de tots els candidats) i també es forma un grup de coordinació. I
tot això, abans de fer la llista, i crear la candidatura que es presentarà les
eleccions.
Una feinada que no és en va, ja que permet teixir un treball
de base fecund en molts aspectes, tot ells imprescindibles per enfortir la
solidaritat interna dels que treballen incansablement per fer la república
catalana.
Des del 2010, la majoria social per la independència no
para de créixer, tanmateix, dins d’aquest gran grup sorgeixen veus cada dia més
exigents, atesa la pobresa de resultats que pateix el poble català tot i els
seus esforços i sacrificis. Aquest grup, actualment, és Primàries Catalunya,
com independentistes descontents amb els polítics catalans del sistema
establert el qual no sap com sortir del guió imposat pels espanyols i només va encaixant tota mena d’atacs, més o
menys encoberts. Parlen de no resignar-se i de no ésser espectadors de la
història, sinó d’aixecar la veu i organitzar-se, de forma cerebralment
organitzada.
Els càrrecs electes que provinguin d’aquest sistema de
confecció de candidatures s’hauran de distingir pel seu segell republicà.
Aquest segell els obliga a servir, abans que res, els interessos de la
república catalana, com expressió del desitjos de benestar i progrés que tots
els catalans anhelem en l’exercici irrenunciable de la llibertat i la justícia.
De fons, hi ha esdevenir la clau de una unitat sobiranista
que s’ha de fer amb la composició d’ERC i JXCAT/PDECAT, sigui en el moment de
fer les llistes, fet que no ha estat possible a Barcelona, o en el moment de
formar, si és el cas, els equips de govern.
La implementació de la República catalana requereix d’un
esforç col·lectiu amb dimensió de proximitat, i d’aquí la importància
estratègica dels ajuntaments i dels ens locals en general. A través d’ells és
possible que el veïnat s’impliqui en la construcció d’alternatives o per exigir
i sacsejar els polítics catalans responsables dels dèficits nacionals existents
(llengua, país, cultura, feina,...). Aquesta proximitat és la que ha permetre
superar el marc de cul de sac en el que viu el catalanisme polític des de que
ha experimentat la repressió espanyola i la passivitat europea.
Cada ciutadà d’aquest país ha de trobar, d’alguna manera, la
seva via per participar en la construcció de la república guanyada a les urnes.
El sistema de partits catalans actuals no ho permet fàcilment ja que els situa
fora de la seva activitat interna per sistema i per definició. Com a molt s’hi
formen comissions sectorials sense cap transcendència llevat de tenir distreta
la militància, la qual només és usada en els períodes electorals com farciment
per a actes de tot tipus.
Els ciutadans no compten ni tenen opcions reals
d’integrar-se dins la dinàmica política quan els seus caps visibles esdevenen
gestors de les seves maquinacions i abandonen el mandat democràtic en forma de
lluita compartida, com ha succeït després de la jornada de l’1 d’octubre de
2017. El poble encara no ho ha oblidat,
i cada dia sorgiran noves propostes per impedir-ne la seva caducitat.
Llorenç Prats @llopratsara Advocat 12/3/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada