Valoracions per ara

La via catalana sense prejudicis és unilateral.

La democràcia espanyola viu en un entorn de democràcies liberals europees. Aquesta constatació implica entendre, fins a les darreres conseqüències, que l’estat espanyol té l’obligació de protegir i promocionar el dret a l’autodeterminació. Més enllà del que diguin o facin les diferents forces polítiques catalanes o espanyoles, el Regne d’Espanya assumeix íntegrament el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics.

Aquest pacte es va aprovar el 1966 a l’ONU i l’estat espanyol el va publicar al BOE el 30 d’abril de 1977. D’acord amb la Constitució Espanyola (art. 96), aquest acord internacional és ordenament intern espanyol.

Per aquest motiu, l’exercici del dret a l’autodeterminació no es pot pactar ni negociar. És un dret fonamental que per naixement tenen tots els pobles o nacions del món. Un dret fonamental, no obstant això, que s’exerceix d’una manera restrictiva, per raons òbvies, atès que topa amb la unitat territorial de l’estat espanyol, en el nostre cas.

Recordant tot el que es va parlar del 2016 al 2017, convé refrescar que el consens doctrinal es referia a la necessitat del poble català a disposar de la seva sobirania (autodeterminació externa), sigui en el seu retorn històric o sigui pel que es decidís en un referèndum d’autodeterminació.

Es va optar, encertadament, per celebrar el referèndum d’autodeterminació del poble català, i en un procés democràtic, obert i plural, un 90% dels participants van decidir constituir-se com a nou estat en forma de república. Van decidir sobirania, a tots els efectes.

El referèndum d’autodeterminació de Catalunya del primer d’octubre, per tant, i amb perspectiva, esdevé una fita cabdal, insubstituïble, pel futur polític dels catalans. Aquest exercici va ésser i és pacífic, democràtic, persistent, garantista i participatiu. Un conjunt d’atributs que permeten defensar la seva vigència política allà on sigui malgrat les dificultats jurídiques que s’estan vivint.

Internament (dins el sistema estatal espanyol), per tot el que aquest darrers dos anys s’ha demostrat amb fets, no és possible una via d’expressió lliure pel poble català. Ni el sistema jurídic espanyol ho permet (sobretot gràcies a les decisions del Tribunals Constitucional) ni el panorama polític ho facilita (el bloc compacte del 155).

En conseqüència, ha d’ésser externament, per medi de la sobirania, que de forma irrenunciable es produeixi el resultat del referèndum d’autodeterminació.

És imprescindible, per tant, per mantenir viva la via triada el 2017 mantenir-se ferms i fidels al mandat sorgit del referèndum d’autodeterminació català. Ara per medi del blocatge a la governabilitat de l’estat espanyol.

Aquest blocatge permet deixar clar que l’autodeterminació interna no és possible. Bàsicament per dos motius: primer, perquè a la pràctica la participació de partits independentistes catalans en les institucions espanyoles no suposa cap singularitat nacional pels catalans, i en segon lloc, perquè aquesta implicació a nivell espanyol justifica una idea d’autonomia política fictícia i buida però que pot interpretar-se, jurídicament, com una inclusivitat satisfactòria pel poble català.

Llorenç Prats @llopratsara Advocat i periodista 17/12/2019