Una investidura impossible: #noasánchez

Una investidura impossible: #noasánchez

L’enfonsament dins de JXCAT (PDCAT / CRIDA)  no para de créixer a mesura que ERC entra dins les negociacions espanyoles per l’acord d’investidura. Tot i que és un lluita entre botiflers, en el sentit evident d’ajornar el mandat democràtic del primer d’octubre, el seu combat ja és desigual.

ERC, qui sap si amb l’ajuda de l’estat espanyol, podrà presentar a les eleccions catalanes Oriol Junqueras de presidenciable (té la inhabilitació suspesa!) i en canvi de Carles Puigdemont com a molt s’espera que sigui un eurodiputat més entre centenars. I de president de Catalunya només n’hi ha un!

Per postres a JXCAT l’hi ha sortit un cigró a la sabata que es diu Primàries Catalunya. Primàries Catalunya, en la seva convenció nacional, va decidir quedar al marge del Consell per la República. Així, el creixement de JXCAT, o el que quedava de Convergència o del PDECAT ja no és possible. S’han quedat sense espai.

A la desesperada, amb el “premeu fort” famós, els hereus pujolistes intenten demostrar radicalitat però ja han col·laborat obertament amb Espanya i l’estat espanyol, molt abans que ERC. Primer amb l’aplicació del 155, el qual es va poder dissimular gràcies a la col·laboració de les ADIC o agrupacions d’empleats públics lleials al primer d’octubre, i després amb l’escandalós acord de la Diputació de Barcelona, tot permetent una presidència del PSOE a la tercera institució del país.

Així que s’acosten dates decisives per a la vida dels presos polítics i els exiliats, també s’albira definitiva la convicció ciutadana de que la independència és un mandat d’obligat compliment. Els pactes ERC/JXCAT amb el PSOE, amb més facilitats, en clau partidista àdhuc personal, s’allunyen definitivament de les aspiracions generals i majoritàries dels catalans.

Per això, les corredisses d’ERC o JXCAT per quedar bé davant del PSOE sonen de la mateixa manera com els dies abans del primer d’octubre de 2017 quan es parlava de les dificultats del referèndum d’autodeterminació i de totes les seves limitacions.  La jornada referendatària, tanmateix, va esdevenir una victòria col·lectiva i una conquesta nacional de primer ordre. Els mateixos que van voler que fracassés el referèndum d’autodeterminació després no van fer res per la proclamació, declaració i execució del resultat democràticament assolit: la independència. Aquests ara són els mateixos d’ERC i JXCAT, en general, entre els seus responsables i cares visibles.

I si és així, perquè encara tenen tants vots ERC i PDCAT? Per una raó ben senzilla. Són el sistema. I qualsevol alternativa ha de demostrar doblement que és seriosa i que supera les propostes actuals, en tot i per tot. Fer això, enmig dels que instal·lats ho neguen tot, destructivament, posa el llistó molt alt a alternatives com Primàries Catalunya o d’altres semblants.

Però no per això, cada dia, hi ha més espai polític per canvis profunds. Els catalans van votar independència en un referèndum d’autodeterminació, i això polaritza la vida política catalana de forma saludable. Ja no valen subterfugis, cal voluntat per materialitzar el mandat democràtic del primer d’octubre. I això, òbviament, no passa per facilitar la governabilitat d’Espanya, investint Pedro Sánchez. En tot cas, passaria, per mantenir i reforçar el blocatge de les forces polítiques catalanes a res que no sigui una negociació sobre els termes i el calendari de la independència.

Quan Carles Puigdemont, des del Consell per la República, demana un nou referèndum, o ERC s’asseu a parlar de temes de gestió autonòmica en una suposada negociació d’investidura espanyola, el que es busca es treure legitimitat o fer secundari el resultat i l’abast del referèndum d’autodeterminació, legal i vinculant, del primer d’octubre de 2017. I això no és possible perquè, malgrat ells, el referèndum de l’#1oct va ésser un èxit. Una victòria rotunda. Democràticament, socialment i nacionalment.

Llorenç Prats @llopratsara Advocat i periodista 10/12/2019