Nous actors polítics tres anys després del referèndum
La centralitat de la vida política catalana no rau en la
presó o en l’exili, com cada dia intenten uns i altres, amb certa mala
intenció. Per sort, algunes noves propostes prenen força per deixar el discurs
victimista en retirada i obrir una nova senda activa per refermar i concretar
el mandat democràtic del Primer d’Octubre i poder fer, de forma natural, la
independència de Catalunya des de les institucions.
Els espanyols a Catalunya i a fora del país amb molt poc
esforç, només centrant-se en el que fan i diuen els presos polítics catalans o
els que gosen parlar des de l’exili, han reconduït el debat públic català de
recuperació nacional en un debat que ha estat i serà per sempre més, com a
molt, el debat pels drets civils, aquí i arreu, com no podia ser d’una altra
manera.
Per tant, ni de la presó ni de l’exili en sortirà cap opció
més que la denúncia de la vulneració d’uns drets individuals, certament
lloables i necessaris, que res tenen a veure amb la recuperació dels drets
nacionals dels catalans, els quals només es poden fer valdre des de la
perspectiva de l’acció política (col·lectiva).
La força espanyola, com qualsevol altra força que ha
d’ordenar la vida pública, és la que prové d’instigar la por, i la millor caixa
de ressonància a la mida d’Espanya són els presos polítics i els exiliats
catalans, que dia sí dia també ens recorden amb tota mena de detalls que per
tan poca cosa com manifestar-se fa tres anys que estan engarjolats o malvivint
en altres latituds.
La dignitat nacional que tant prediquen uns i altres implica
traslladar al poble molt més que confiança i temprança, i també, ja d’una
vegada, en apartar-se per deixar que nous polítics o activistes maldin per
conquerir les llibertats nacionals que ens han de donar protecció i seguretat.
Qualsevol lluita necessita una moral de victòria i d’afirmació que en cap cas
depèn d’assumir tantes i tantes mancances, sobretot quan es fa des d’una
posició de feblesa total com és la que prové de la presó o de l’exili.
Els presos polítics i els exiliats viuen reactivament a tot
el que els va passant, transmetent desconcert i desànim a la població catalana,
la qual els hi ha atorgat un xec en blanc de tres anys llençat al pou de la
història. La seva reacció sempre prové d’una nova decisió espanyola (normalment
judicial) i per això, el seu discurs i missatge s’han convertit, ja a hores
d’ara, en la principal eina d’espanyolització.
Per contra, els catalans clamen per la desconnexió d’Espanya
com la millor via per refer el camí cap a la independència i la construcció
d’un nou estat dins d’Europa. La desconnexió suposa tenir una agenda pròpia,
uns debats interns vius i un imaginari social sempre emergent. Coses que ja
existeixen entre molts catalans, per sort, i entre els que sorgeix una renovada
energia. Hi ha nous actors socials i polítics que ja veuen clar el desgavell
viscut fins ara i estan decidits a reaccionar per construir alternatives des de
baix.
Algunes propostes disruptives i constructives sorgeixen de
les entitats civils existents com Òmnium, ANC …, però altres iniciatives com
Primàries Catalunya (que va néixer a instàncies de l’ANC) i provinents de
persones amb lideratge a les xarxes socials, ja són ben vives. Són nous nius
d’esperança que, amb tots el respecte humà pels represaliats i la més ferma
solidaritat, busquen una sortida natural a les ànsies dels catalans.
El nucli fonamental de totes aquestes noves i fortes
propostes exigeixen de deixar d’acusar l’Estat espanyol o Espanya, tot assumint
que un nou estat català tampoc seria perfecte. Acusar constantment l’Estat
espanyol, la seva monarquia, els seus jutges, els seus sistemes de poder i, en
definitiva, la seva democràcia… és posar en el centre del debat polític i
social català la seva suposada força quan el que convé és posar la força i la
voluntat dels catalans en el centre de tot el que vivim i sentim. Ignorant i
desconnectant d’una impossible i inviable reforma espanyola des de Catalunya o
feta per catalans.
És estratègicament necessari considerar Espanya i l’Estat
espanyol com una democràcia europea que respecta i reconeix els drets humans,
en especial el dret a l’autodeterminació. Estigmatitzar els espanyols com a
feixistes, per defecte, com tan sovint passa, tanca totes les opcions perquè
amb l’aplicació del mandat del Primer d’Octubre, aixecant la suspensió de la
declaració d’independència, hi hagi un respecte mínim a les decisions i a la
voluntat dels catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada