Obediència a la independència perquè hi ha un mandat
democràtic
En un moment en que torna, per fi, el debat sobre com fer
efectiva la independència, encara que de manera indirecta i després de
descobrir el cul de sac en que s’ha convertit la causa dels presos polítics
catalans, alguns articulistes esmenten les suposades virtuts del concepte
polític de la desobediència.
Els resultats obtinguts fins ara per la via de fer soroll,
per medi de mostrar, principalment amb manifestacions i concentracions, la més
completa contrarietat a la forma com l’estat espanyol i Espanya en general
dobleguen aquest país i els seus ciutadans són escassos i certament negatius
(repressió, confusió i retrocés).
Per això, hi ha qui diu que cal activar, urgentment, els
models de lluita resistent no violenta basats en la desobediència i la
no-cooperació. L’objectiu seria conquerir els drets que segresten la voluntat
popular i fer possible una protesta
persistent i continuada per la via d’una mobilització general.
Aquesta idea, tanmateix, és estèril pel que fa als fruits
finals, i en el millor dels casos, atès que es tracta simplement de demanar o
suplicar l’exercici de drets (protestar llargament, per exemple), en el millor
dels casos acaba en un simple empat. És dir, poder exercir el dret de protesta
però no assolir l’objectiu que el mateix dret empara. Tot plegat tenint en
compte que l’estat establert com maquinària autònoma mai té pressa ni ha de
significar-se en res.
La desobediència porta implícita el reconeixement de l’opressor
i de la seva força. Aquesta injustícia , per tant, s’assimila amb normalitat
tot suposant la principal feblesa de partida. No més per això, predicar la
desobediència ja s’entén com una estratègia perdedora, de la qual no en queden
clars ni els objectius ni els terminis, ja que tot plegat queda condicionat a
la dinàmica perversa, un dia bona un altre dia dolenta, de l’opressor.
En canvi, el mateix concepte a l’inrevés esdevé virtuós i
ple d’oportunitats, a més d’aguditzar-ne els mètodes. Per medi de l’obediència,
la societat té un referent d’actuació senzill i contundent i també guanya en
efectivitat i coordinació. Obeir un mandat democràtic, transversal i obert, permet
conquerir tots els punts difícils per inaccessibles que siguin.
Un comandament d’accions concertades és l’única via que
podrà portar aquest país a la independència. I això passa, principalment, per
obeir directrius bàsiques i ben bones, que en la situació actual és, ni més ni menys, partir del mandat
popular sorgit del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017,
segons el qual el nostre poble ha de constituir-se en un nou estat en forma de
república.
Només obeint és possible avançar, ja que és la mínima cessió
de voluntat que com a ciutadans som capaços de compartir per , tots junts, constituir
un autèntic ésser col·lectiu que vetlli per l’interès general i sigui reactiu a
les agressions o amenaces de qualsevol tipus. És clar que hi haurà espais
personals que no entraran dins d’una dinàmica social d’obediència però alguna
mínima part sempre serà necessària, si com a societat s’adopta un compromís de
vigilància mútua amb l’objectiu del bé comú.
Per tant, en aquest moment, i obrint la reflexió a la
mentalitat d’estat cap a la qual volem caminar com a poble, s’escau reivindicar,
íntegrament, el valor de l’obediència, quan aquesta prové d’una saludable i consistent
experiència democràtica, la qual en el nostre cas passa per complir el mandat
de la independència com a premissa necessària per encarar molts altres
problemes que tenim com a país occidental d’estil liberal.
Obeir permet fer, des del primer dia, tota mena d’accions
institucionals per a què la gent resident en aquest país trobi i accepti la
seva funció més adient per complementar aquesta activitat. Un exemple, prou evident d’això, ha estat el
desenvolupament de Primàries Catalunya, on l’obediència al mandat democràtic per
la independència ha suposat establir una fórmula innovadora de progrés
democràtic (confeccions de llistes amb votacions obertes) conjuntament amb la
integració del mandat per a la reconstrucció nacional.
En l’esquema de partits, d’una manera semblant, però amb
fins diferents, és el que busca Oriol Junqueras de la seva formació, com ho va
fer Jordi Pujol: una estructura sòlida d’obediència per resistir-ho tot. D’aquesta manera, és possible aguantar però difícilment
s’avançarà. Si la confiança entre el polítics i la població és recíproca en
base a la lleialtat democràtica, el conjunt esdevé imparable sempre que l’obediència
al que sorgeixi per la via democràtica sigui exigent i completa.
En d’altres termes, es podria parlar d’obediència nacional
com fidelitat nacional o patriotisme sincer, com una causa comuna tal i com va
succeir, per part de molta gent d’aquest país, abans i durant la jornada del
referèndum d’autodeterminació. Obeir el que democràticament decidim, és la
sortida natural al conflicte que viu Catalunya com a poble. És el que han fet
tots els pobles lliures del món, en un tema que no hi ha cap drecera disponible
a l’abast.
Llorenç Prats @llopratsara Advocat 21/3/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada