L’èxit per la independència és reiterat
Les eleccions espanyoles recents, com segurament totes les
que vindran, han confirmat un èxit programàtic transversal: fer la
independència. Això vol dir, en contra del que pretenen els partits polítics sobiranistes,
prescindir d’amnistia, finançament o d’altres distraccions. L’objectiu, clar i
senzill, és la independència. La construcció d’un nou estat en forma de
república, tal com es va votar durant el referèndum d’autodeterminació del
passat primer d’octubre de 2017.
En la situació actual, ja no és qüestió de vots. Per la gent
catalana que no ha anat a votar o per la deixadesa a l’hora de fer la
comunicació (perdent múltiples oportunitats de campanya o d’implantació). Ara
és qüestió de coherència i de fermesa. Quan encara hi ha un pacte a la
Diputació de Barcelona entre el PSOE i JXCAT, els catalans són simples peces
d’intercanvi, d’unes negociacions o acords que desconeixem. I així no avancem.
En general, la gent es nega a assumir la cruesa del que vivim
entre catalans. Sobretot, amb la recent efervescència de les manifestacions i
les accions reivindicatives per fer la independència. Perquè els representants
polítics catalans no segueixen la voluntat general, i si ho fan només és de
forma retòrica, sense cap compromís i sense fets. Prop de 500.000 catalans es
van plantar i no van anar a votar, és un avís prou fort de com s’està
complicant la situació.
El partits del govern català tracten de maldestres i animals
als espanyols equivalents i a les seves institucions, i al mateix temps hi
volen conversar i fins i tot i pacten sense embuts com en el cas de la
Diputació de Barcelona, on hi ha un pacte de ferro entre el PSOE i JXCAT
(després de tot el que s’ha viscut, ni un sol polític català del PDECAT, JXCAT
o CRIDA l’ha qüestionat). I això no ho entén ningú. Ningú!
La consciència catalana per la independència sempre ha
existit i sempre hi serà. Tanmateix, es va posicionar de forma pública amb les
consultes populars del 2009 al 2011, quan van començar a Arenys de Munt.
Aquesta visió, real i palpable, va culminar amb el referèndum
d’autodeterminació. Els pobles tenen el dret inalienable a decidir i organitzar
el seu futur. I així queda protegit per les lleis internacionals i els
principis fonamentals dels drets civils i polítics.
I quan sembla que tot és evident i que només quedar avançar,
tot s’atura. Es va suspendre la declaració d’independència, es va assumir la
retirada (també fugida) i s’intenta buscar un nou discurs, a la desesperada,
consistent en parlar d’amnistia, de finançament o d’autodeterminació.
I malgrat tot, dos anys després d’aquest discurs esgotador
(llibertat presos polítics i exiliats) el referent del primer d’octubre
ressorgeix intacte: és la independència i res més el que la gent de Catalunya vol
i reclama. Ho fa per dos motius. El primer, perquè l’hem votat i decidit entre
tots, els de dalt i els de baix, els bons i els dolents, els rics i els pobres.
I el segon, perquè ens la mereixem com a poble mil·lenari que ha sobreviscut
contra tot pronòstic a un genocidi cultural i social de grans dimensions,
especialment, des dels anys 30. Per tant, no falten raons!
Quan els presos polítics s’acumulen i la repressió
s’acarnissa (gràcies a #tsunamidemocràtic), la sortida clara i senzilla és més
democràcia per fer complir el que milers i milers de persones esperen: la
independència.
Molt lluny de la realitat, en posicions de confort, hi ha la
burocràcia complaent o la política de
despatx, sense passar fred ni gana, com mirant una pel·lícula i portant una vida
sense ensurts. Per tant, la situació catalana cada vegada s’assembla més a una
munió d’exèrcits sense oficials ni comandants, on els soldats van agafant
posicions i els seus caps romanen atònits i passius.
Els catalans tenen la urgent necessitat de trobar nous
lideratges, noves cares i gent normal. Una base de persones íntegres que portin
el país a consolidar la seva independència mantenint un enfrontament franc però
ferm amb Espanya, les seves institucions i els elements provocadors. Sense
això, el geni català pot acabar sortint per on menys ens esperem, en perjudici
de tots, inclosa la gent de bona fe catalana.
Llorenç Prats @llopratsara Advocat 13/11/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada