El poble català el 2017 va vèncer a l’estat espanyol
Les suposades victòries judicials del president Puigdemont
arreu d’Europa són una font de distracció permanent pels catalans. La seva
persistència viatgera li suposa una cobertura mediàtica que no té cap relació
amb el desenllaç final de tot plegat. Algunes veus, tanmateix, com l’escriptora
Rahola, ho veuen com una manera de vèncer l’estat espanyol, a través del
descrèdit de la justícia espanyola.
Els fets, malgrat tot, són uns altres. L’organització
popular catalana, de manera conscient i totalment organitzada, va saber prendre
el lideratge durant el primer d’octubre del 2017. I ho va fer de tal manera que
va descol·locar la persistent pressió psicològica de l’estat espanyol, en forma
de gran vaixells, maniobres militars o desplegaments d’uniformats. Res va parar
la voluntat dels catalans d’exercir les seves facultats, innates, de
participació i compromís. Catalunya va vèncer l’estat espanyol!
Tanmateix, i contra tot pronòstic, els polítics catalans,
els representants dels catalans, es van aturar. El màxim representat, el
president Puigdemont, va preferir, sense més, esperar una oferta de l’estat
espanyol. Una oferta que no va arribar. Entre el 1 i el 16 d’octubre de 2017,
tothom esperava un gest de coherència. Una mínima dignitat en el comportament i
en les actituds. Tot va ésser silenci i donar la iniciativa a l’estat espanyol.
El qual, simplement aplicant la llei, en va tenir suficient. Va activar la
maquinària judicial i els polítics catalans la van acatar, contradient el
mandat popular d’activar els mecanismes de la secessió que per llei tocaven.
Els exiliats del referèndum d’autodeterminació van marxar
per voluntat pròpia després de valorar unes improbables conseqüències si s’haguessin
mantingut lleials amb el mandat democràtic sorgit de les urnes. I els presos
polítics, ara indultats, igualment, voluntàriament es van prestar a renunciar als
seus compromisos perquè van dir, i diuen encara, “no sabem que hagués passat”. És dir, en
sengles casos, una imaginària situació és la que va fer que defugissin del que entre
el 2010 i el 2017 van dir que farien, sí o sí: la independència. Una
especulació va substituir els fets reals. Una excusa va prevaldre per damunt d’una
obligació.
A hores d’ara, mirant els discursos de tots ells, els de l’exili
i els dels indultats, s’aprecia un cansament personal ben lògic. Són gent
exhausta i sense esma. S’han acontentat amb una situació de fet que no és la
que volien ni la que vol la població catalana majoritàriament. El projecte compartit
amb el conjunt de la societat s’ha difuminat i és quasi impossible de reconèixer.
Només si tornessin en bloc i parlessin clar tots plegats per
acabar la feina sortida del mandat democràtic del referèndum d’autodeterminació
podrien recuperar una certa credibilitat. Per ara, en canvi, com molta gent admet,
ja només són com uns titelles de la justícia espanyola buscant una oportunitat
que mai trobaran ni serà escaient.
Hom ja ha dit que només amb la independència es farà
justícia. I és que és impossible avançar cap enlloc en base a les pors infantils
i ancestrals que el declivi de l’estat espanyol pot provocar entre alguns
catalans prou significats.
Llorenç Prats @llorenprats advocat 8/1072021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada