La unilateralitat és una forma de diàleg fonamental
La “taula de diàleg”, per ara, no permet explicar que és i
com fer la independència de Catalunya. Si són sincers ERC i JXCAT, aquesta eina
no permet afrontar el repte de com escalar el conflicte polític. Quan gradualment
guanyar espais propis és possible. La nit del primer d’octubre de 2017 hom no va
saber què fer ni què dir. El poble va parlar clar però els polítics no van
preveure una reacció. Després d’una resposta tan majoritària i sòlida per
part dels catalans, de tots els catalans, encara esperem.
Ara, el lema “autodeterminació i amnistia” zona caduc i tronat.
L’autodeterminació s’ha exercit amb èxit i de l’amnistia, després de l’experiència
del 1977, millor no parlar-ne. Hom espera que es parli, en tot cas, de fer
efectiva la independència. De la secessió, pacífica, social i democràtica,
dels catalans.
Per fer-ho, en un escenari de calma, on les escomeses
repressives no faltaran, aquestes seran l’agitació mediàtica que es secundarà
si es vol aturar la independència de Catalunya. O es manté la mateixa dinàmica dels
darrers quatre anys en que no s’ha parlat de què és i com fer la independència de
Catalunya. O es pot partir de com en un estat de dret espanyol i dins de la Unió
Europea hom pot, sense parar, exercir les potestats nacionals que ens
són pròpies i que es possible implementar de forma creixent fins exercir la
plena sobirania.
Criticar i desprestigiar l’estat espanyol és criticar i
desprestigiar també l’autonomia política catalana, ja que aquesta és una expressió
de l’estat espanyol autonòmic regulat en la Constitució. És una via victimista
que només serveix per accentuar el discurs de la por i fer valer la màxima,
dirigida als catalans, de que “la nostra força és la vostra por”, en
forma d’amenaces verbals, moviments d’efectius i similars.
En la situació actual, tanmateix, l´únic pla polític que hi
ha vigent per fer la independència deguda es diu “taula de diàleg” entre les
majories polítiques que conformen els governs català i espanyol. És un progrés molt
important però que s’intueix com un carreró sense sortida per la impossibilitat
intrínseca d’una reforma constitucional de gran profunditat. I és que la democràcia espanyola sorgeix sota
la direcció de l’Espanya feixista que va guanyar la guerra civil del
1936-39 i va quedar indemne amb la llei d’amnistia del 1977.
Per tant, més enllà d’observar amb curiositat què en pot
sortir de la “taula de diàleg”, el camí dels catalans, d’acord amb el mandat
democràtic sorgit del referèndum d’autodeterminació, és parlar i estudiar com
fer la independència al menor cost possible. És un exercici legítim i
necessari, i que molts catalans, fan pel seu compte, en petits grups o des de
les grans entitats civils.
Si els partits polítics actuals no volen fer efectiva la independència,
activar la declaració unilateral d’independència, és que no en tenen cap
necessitat tant per raons electorals com internes de les seves organitzacions.
La població catalana, davant aquest escenari, pot frustrar-se pensant que els
han enganyat o romandre resilient buscant o construint noves alternatives,
dins o fora d’aquestes formacions que ara tenen representació al Parlament,
seu única de la sobirania nacional. Vist així, res es tan greu ni res tan urgent.
Cap nou referèndum pactat amb l’estat espanyol serà un referèndum
d’autodeterminació perquè la Constitució no ho permet tot i que és la garant dels
drets i llibertats fonamentals que gaudim com a ciutadans. Aigualir la
validesa del referèndum del 2017 és impossible: es va anunciar vinculant i
va mobilitzar la nació.
Llorenç Prats @llorenprats advocat 26/10/2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada