Reconstrucció familiar per a una Catalunya lliure
Els drets de les minories LGBTI i les campanyes públiques de discriminació positiva que han conquerit eclipsen l’emergència nacional del relleu generacional a Catalunya. Des de les instàncies socials i d’opinió no s’aborda amb prou determinació la crisis demogràfica catalana, només mitigada per una constant i persistent immigració que dona normalitat a les dades de població del país.
Alguns col·lectius, àdhuc polítics, han emergit per reivindicar la família tradicional, com la millor i més efectiva solució per allunyar l’espectre de la minorització catalana en el nostre propi territori. Des de la perspectiva política, aquest grups són titllats injustament com “extrema dreta” quan proposen valors conservadors, homologats arreu d’Europa, amb absoluta fiabilitat.
Només la família tradicional permet famílies nombroses, plena cohesió afectiva i la solidaritat intergeneracional. Tres elements claus de qualsevol estructura nacional que vetlli pels seus interessos més elementals: quantitat, seguretat i continuïtat. Tot plegat molt lluny del fill únic, biològic o no, la promiscuïtat o les modes passatgeres (com passa amb les tesis “trans”, segons comenten experts en psicologia).
A Catalunya, el debat sobre la família tradicional l’han arraconat una minoria molt influent que té molt de temps per expandir les seves idees “progressistes”, en base a una anàlisis globalista, segons la qual no caldria fomentar la natalitat catalana perquè al món “sobra gent” o bé “ja podem acollir”. I també, tal com passa, amb la ideologia de gènere, la catalanitat només és una construcció cultural a la que no li cal cap vincle genètic o de “ius sanguinis”, per persistir, créixer i protegir-se.
Els corrents que imperen darrera d’aquestes confusions àmpliament difoses arriben a neutralitzar qualsevol acció política catalana amb etiquetes tant calculades com “ets un trumpista” o “calla feixista”, fins al punt que hom sospita que només s’apliquen, pensem-ho bé, a Catalunya. I per interessos que segurament no tenen res a veure amb la família, la felicitat o la quitxalla.
La principal preocupació col·lectiva, segons criden i s’escandalitzen des de les institucions, és la protecció de l’infant, el més indefens de tots. Però en canvi, allò que és més important per a ells, l’harmonia familiar, la gresca entre germans, la companyia del pare i la mare o sentir-se estimats per una família unida, forta i alegre, no forma part de cap campanya ni de cap ideari. Certament, alguna cosa falla, en la cadena de decisions, personals i polítiques, quan això no és possible garantir-ho transversalment en totes les polítiques públiques.
Per sort, Catalunya i arreu dels Països Catalans, hom compta amb una xarxa submergida d’ancestral resistència que ho pot suplir amb molt d’esforç i sovint, també, com un negoci més, que s’associa, pels seus detractors, com una opció classista, de tipus elitista. Res més lluny, tenint en compte l’hostilitat de l’entorn. I és que hom no concep portar a l’agenda política allò que personalment o en el seu entorn proper ha estat un fracàs, en forma de divorcis, fills sense cap projecte estable de parella, relacions buides d’estimació, utilització material dels avis,...
L’esperança ve de la vida i la vida creix en la confiança de la proximitat que donen les coses senzilles, en forma de fidelitat, desinterès i reconeixement. Aquesta és la fórmula que funciona des de sempre i que ara tampoc falla. Menys mal que ho sabem!
Llorenç Prats, advocat, @llorenprats 26 de juny de 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada