L'agenda
de retallades que ens espera
Durant la campanya electoral que ens ve al damunt
només sentirem promeses. Algunes més creïbles que d'altres. Cadascú pot treure
les seves conclusions. Els que tenen obra de govern van un pas endavant. Poden explicar tot el que han aconseguit. Tota
la resta només poder oferir expectatives. Així funciona el sistema
democràtic.
La realitat, tanmateix, és òbvia. Europa està en guerra, Alemanya en
recessió i estem en plena transició energètica (sense saber massa bé cap a on
anem). És a dir, caldrà controlar la despesa pública si és que no
es volen augmentar, encara més, els impostos.
Les organitzacions socials ja se la veuen venir,
la patacada. Els electors prefereixen rebre un missatge d'optimisme i ser sincerament enganyats. Els serveis públics
no podran augmentar, més aviat s'hauran de reduir. Qui sap si amb l'excepció de
la seguretat i la defensa...
La població catalana està envellint. Caldran
moltes residències públiques. Moltes, moltes. I no hi seran. La gent haurà de
buscar solucions imaginatives per vigilar els més grans a un cost assumible.
Esperem que no sigui a base de cuidadors estrangers sense papers, com
sovint s'ha comentat.
La sanitat, amb més malalties mentals, es tensarà davant l'altíssima demanda dels seus serveis
en torns de vint-i-quatre hores. És lògic: ningú pot quedar desatès en un
sistema d'assistència universal. Sense cap filtre, el salt de l'atenció
primària a l'hospitalària és permanent. I això per a tothom. Les llistes
d'espera, per escurçar-se els hi caldria una quantitat de facultatius que no
existeixen ara mateix.
A les escoles, les baixes del personal docent i
auxiliar són permanents. La pressió social es canalitza a través dels infants i joves
envers uns professionals totalment exposats. En la situació actual, ja estan al
límit de les seves possibilitats. Malentesos, angoixa i nervis són una
constant. L'atenció a la diversitat encara ho dificulta més. I els passadissos
s'omplen de nens que no saben com tractar. El model ha tocat fons i ja no hi ha
més invents disponibles.
La pobresa creix sense portar a casa un sou de més
de 1.500 euros nets al mes. El cost de la vida, amb la inflació existent tot i
controlada, s'endú els ingressos mensuals i cada vegada més els estalvis
acumulats amb esforç i perseverança. Fugir de la dinàmica del consum és
impossible per viure en societat. A Catalunya els estímuls per gastar són
permanents. I així no hi ha manera d'agafar prou cabal per assumir unes mínimes
inversions domèstiques.
El sector públic, el qual hauria d'estar
especialment protegit tot i que sense privilegis, viu astoradament la manca de
directrius clares i l'aplicació contundent del marc reglamentari. Tot són
excepcions polítiques o decisions sense meditar. La darrera situació generada
entre els empleats de presons és una mostra prou clara. En cas de dubte
s'ha d'ajudar i potenciar els que són a la base de piràmide dels afers públics.
En cas contrari, tot trontolla com ja està passant, entre la complexitat de
col·lectius implicats.
Finalment, hi ha les inversions en
infraestructures, l'autèntica pedra clau en el funcionament d'una societat
moderna. La desinversió en 20.000 milions d'euros anuals que pateix Catalunya
situa la nostra convivència en l'extrem de la degradació moral. Per
això, sense un nou i radical finançament, o directament amb la independència
nacional, no serà possible sortir-nos-en bé.
Llorenç Prats @llorenprats advocat 12 d'abril de
2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada